Mari Carmen Bueno treballa a la cuina del Centre d’Acollida per a Persones Sense Llar (CAI) d’Alacant, de titularitat de l’Ajuntament d’Alacant, gestionat i dirigit per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), des de la seva obertura, fa 20 anys. Tot i que va començar a treballar a la cuina del centre, comptant amb una formació bàsica per fer-ho, ha anat aprenent entre fogons i millorant amb l’experiència que li ha donat treballar en aquest centre. En aquesta entrevista, la coneixerem una mica millor, així com la feina que duu a terme en aquests 20 anys de compromís.

– Amb el pas dels anys, has anat adquirint cada cop més responsabilitat a la cuina del CAI d’Alacant…

Sí, la responsabilitat ha estat cada vegada més gran amb els anys, per diverses circumstàncies que s’han anat donant.

– Remuntant-nos al principi del teu exercici professional en aquest centre, com van ser els teus inicis?

Vaig començar a treballar com a auxiliar de cuina, cobrint una baixa per malaltia d’una professional. Al desembre de 2002, concretament, vaig signar un contracte per dos anys i mig com a auxiliar de cuina.

Vaig estar treballant uns dos anys en aquest lloc i posteriorment, vaig passar a exercir les funcions de cuinera a causa de la baixa de la cuinera de llavors, que estava delicada de salut. Jo havia estat fins aquell moment el seu ajudant de cuina.

– En 20 anys treballant al servei, han d’haver passat moltes coses…

Sí, molts canvis. Tot ha anat canviant en diferents aspectes. Jo també he anat aprenent cada cop més, a mesura que han anat passant els anys. Ara es contemplen altres aspectes com la traçabilitat dels aliments, s’elaboren receptes diferents… Tenim fins i tot un ordinador a la cuina, això ha canviat molt.

D’altra banda, derivada de la part més tècnica que et comentava, ara comptem amb molta documentació, tenim instruccions més detallades del que és el procés d’elaboració a la cuina (pes dels aliments), etc.

Abans anàvem fent més sobre la marxa. En aquests moments, la Conselleria de Sanitat ho demana d’aquesta altra forma i així ho fem, amb més rigor.

Com comentàvem anteriorment, ara la meva responsabilitat és més gran…

 – I sempre hi ha tasques que ens agraden més i d’altres menys…

Sí, en el meu cas, la part tècnica m’agrada menys. Però també hi ha una part molt bonica que t’aniré explicant.

– Doncs anem per parts. Què vol dir menjar en un centre com el CAI d’Alacant?

El menjar el valoren molt els usuaris/es. Per a ells/es, és important el moment del menjar. Ho esperen amb certa il·lusió al llarg del dia. És un moment del dia esperat que gaudeixin especialment. A l’equip professional que estem a la cuina ens alegra que així sigui i hi posem el nostre afany.

– Quantes persones treballeu a la cuina del centre?

En aquests moments, a la cuina som quatre persones, dos auxiliars de cuina i dos cuiners/es.

– Què destacaries d’aquesta part més bonica que comentaves de la teva feina?

Sobretot, a la cuina cal posar-hi afecte, tenint en compte a més les característiques dels usuaris/es que atenem al CAI d’Alacant. Fins i tot et diria que més afecte que professionalitat, que també és important. El que és fonamental és que el menjar sigui saborós, que els agradi, i que els ajudi a portar millor el dia, ateses les seves circumstàncies.

– Per quantes persones has arribat a cuinar al servei?

He arribat a cuinar per a 90 persones. Diàriament, cuino per a una mitjana 40-45 persones.

– Quina anècdota destacaries de tots aquests anys?

Em fa especial il·lusió que alguns exusuaris/es recordin el seu pas pel centre pel dinar, per plats concrets que van prendre durant la seva estada. No fa gaire que un educador em va dir que un exusuari amb qui es va comunicar per correu electrònic -que ja fa 5-6 anys que se’n va anar del centre-, li va dir que es recordava de mi pel gaspatxo manxec que va prendre sent usuari del servei, quan hi residia. El fet que un usuari/ària recordi el centre per aquest detall i hagin passat uns anys, és una cosa molt satisfactòria.

– D’altra banda, amb la pandèmia pel COVID-19, us heu hagut d’adaptar a les circumstàncies, prenent diferents mesures que també han afectat la cuina.

Sí, hem trobat molt a faltar el tracte humà, posar cares als usuaris/es en un tracte més directe. Ells/es necessiten el tracte humà tant com nosaltres. De vegades, durant aquest període, m’he trobat algun usuari/ària pel carrer i m’ha dit, en un to més distès, que no semblo la mateixa persona, que canvio molt… es produeixen situacions atípiques d’aquest tipus, fora del context laboral, més quotidianes, que et donen una perspectiva diferent.

– Què és el que més valores d’aquest tracte humà que has trobat a faltar durant la pandèmia?

M’agrada especialment que gaudeixin amb el menjar i que siguin agraïts/des. El fet que donin les gràcies i que el vegis reflectit de veritat a les seves cares és satisfactori per a les persones que treballem a la cuina del centre, valoro que els agradin els nostres plats i que ens ho expressin d’aquesta manera. Aquests comentaris fan que la nostra feina sigui més grata.

Durant la pandèmia, s’ha tallat una mica la comunicació per les mesures de distanciament social. Espero que de mica en mica vagi tornant tot a la normalitat i tornem més a aquesta humanitat en el tracte.

– Per acabar l’entrevista, què teniu avui al centre per dinar?

Crema de pollastre, arròs a la cubana i fruita de postres, meló i poma.

– Doncs esperem que els usuaris/es gaudeixin una vegada més del vostre excel·lent menjar.