Aquestes línies neixen de l’compromís adquirit fa més d’un any d’escriure sobre el que pogués semblar obvi i el que potser no sigui tant. De fet, el meu compromís era doble, acostar-me a esmorzar amb l’equip de cuina una vegada a la setmana i redactar un article sobre el seu treball. De recuperar el bon costum de dinar faig propòsit d’esmena per al nou any, sobre el compromís d’escriure aprofito que en aquestes festes m’ho han posat en safata per deixar-ho saldat.

La millor definició de “obvi” que conec és aquella que diu que “obvi no és el que tothom veu, sinó allò que teníem just a la banda i no estàvem veient”. Posats a dir obvietats, comencem amb una: al Centre d’Acollida i Inserció per a Persones Sense Llar d’Alacant, de titularitat municipal, gestionat i dirigit per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), tenim cuina, equip de cuina, una coordinadora de serveis generals i una auxiliar administrativa que també col·labora i, per descomptat, comensals, que esmorzen, mengen, berenen i sopen tots els dies de l’any.

No són molts, hi ha sens dubte en la Fundació Salut i Comunitat centres residencials més grans que el nostre. Aquí atenem a uns cinquanta comensals diaris, alguns amb requeriments de dietes pautades per l’àrea d’infermeria, altres amb horaris poc compatibles amb els torns establerts, tots ells diversos en els seus gustos i apetències.

Amparo, la coordinadora de serveis generals, em va facilitar fa uns dies algunes fotos de la feina de cuina durant les festes nadalenques. Hi ha en aquest gest un ajudar a veure el que d’una altra manera passa desapercebut: el privilegi de treballar a “taula parada”, el poder comptar, en el procés d’acollida amb l’aliment ben servit, el garantir que la sustentació de qui es planteja un procés d’inserció no sigui només tècnic i emocional sinó, també, nutritiu en el més literal dels seus sentits.

La seqüència de fotos parla de olles i llistes de compra, de taules de descongelació i fregat de trastos, de cura en el conjunt i afecte en els detalls, de tallades i emplatats, d’art i inspiració, de registres i normativa sanitària, de sabers i sabors, de menú de festa, de gust de llar quan la llar no ha estat possible i més mal aquesta absència.

En aquest treball de restauració, hi ha poc deixat a l’atzar. Està, per descomptat, el saber acumulat d’anys d’experiència i la predisposició, les ganes, la preocupació, i la il·lusió per superar-se cada any. Està també el rigor en la planificació, la distribució de tasques i coordinació d’un equip que, com tots, té també les seves dificultats, la seva història, els seus processos i les seves expectatives. Parlant amb professionals de l’hostaleria, em comentaven que el treball de cuina cada vegada té menys a veure amb els fogons i més amb la gestió, m’ho crec. Parlant amb els que cuinen diàriament, he après que la seu de les emocions està més a prop de l’estómac que del múscul cardíac, m’ho crec encara més. Cuinar és doncs treball i passió en un context, el CAI d’Alacant, on no falta ni d’una cosa ni de l’altra.

Hi ha també aquí, per descomptat, això és una altra obvietat, alguns draps bruts… Per això, comptem amb un servei de bugaderia interna que, en una mena de cicle sense fi, s’esforça cada dia a posar-los novament a disposició de qui pugui necessitar-los nets. És aquest altre servei de centre que suma una professionalitat entranyable a una atenció global, polifacètica i complexa.

La cuina, la bugaderia, la quotidianitat, l’olor de cafè i pa torrat, a llençols i roba neta… tot això és, sens dubte, part inqüestionable de cor de l’CAI … sé que és obvi, però és just que també sigui comptat.

Fidel Romaní Salord
Director de el Centre d’Acollida i Inserció per a Persones Sense Llar d’Alacant