“Al PAAD és molt important treballar des de la demanda de la persona, per aconseguir que es vinculi el professional i el servei el més ràpidament possible”

El Servei d’Acompanyament per a la Vida Autònoma (SAVA) de la Fundació Salut i Comunitat (FSC), adreçat a persones de la província de Barcelona, ​​que té com a objectiu facilitar el pas a la vida autònoma de les persones beneficiàries del servei, mantenir aquesta autonomia i aconseguir el màxim nivell d’inserció a la comunitat, ha engegat un servei complementari adreçat a persones que estan en consum o amb conductes addictives en actiu. Es tracta del Programa d’Atenció i Acompanyament a les Dependències (PAAD), del qual Andrea Meana, coordinadora dels dos serveis, ens dóna més detall en aquesta entrevista.

– Recentment, heu posat en funcionament el PAAD… quines en són les característiques principals?

El PAAD és un servei que fa acompanyaments educatius a persones que tenen dependències a substàncies i/o conductes addictives. Es treballen aspectes relacionats amb el seu dia a dia, com la gestió de la seva economia, la realització d’un menú setmanal i la compra, la recerca d’activitats d’oci, es fa el seguiment de la medicació, el seguiment de les situacions que suposen un risc per a la salut de la persona, etc… Aquests acompanyaments es duen a terme al domicili de la persona usuària, o lloc acordat entre educador/ai persona usuària, com pot ser una biblioteca, un centre cívic, o altres recursos municipals que ofereix la ciutat de Barcelona.

– Quines són les similituds entre el PAAD i el SAVA?

Tant el PAAD com el SAVA fan aquests acompanyaments educatius. El funcionament dels dos programes és el mateix: la persona usuària fa la demanda de voler ser atesa per un educador/a social en les necessitats relatives als aspectes educatius del dia a dia. L’educador social s’acosta a la casa de la persona usuària per fer l’acompanyament educatiu, al seu entorn quotidià. En aquest lloc, parlen dels seus objectius, els quals estan vinculats a la demanda de la persona, i se’n fa un seguiment i de les necessitats que van sorgint de sessió en sessió.

Tant el SAVA com el PAAD són serveis que acompanyen individualment, i això té el gran avantatge de poder treballar des de l’especificitat i sense haver de vetllar per un grup. Per exemple, una persona que s’està exposant a conductes de risc pot igualment acompanyar-se des d’aquests serveis, ja que no hi ha una normativa grupal per la qual s’hagi de vetllar.

El professional seguirà quedant amb la persona usuària del servei, s’abordaran els riscos, les estratègies i alternatives que té i es prendrà una decisió d’acord amb la seva demanda, a la qual posteriorment, se’n farà un seguiment i es revalorarà si ha estat útil i si es continua aplicant o si s’ha de modificar.

– Quines diferències podem trobar entre tots dos serveis?

El Programa d’Atenció i Acompanyament a les Dependències (PAAD) és un servei que ha nascut per poder cobrir les necessitats que no es podien cobrir des del SAVA, principalment perquè aquest és un servei adreçat a persones que estan en abstinència. Per tant, la principal diferència és que el PAAD és un servei adreçat a persones que estan en consum o amb conductes addictives en actiu.

Des del SAVA ens vam adonar que hi havia persones que no podien ser ateses des d’aquest servei per no complir els requisits necessaris d’abstinència, i tot allò que implica: puntualitat, compromís d’assistència, temporalitat dels objectius educatius… Per això, vam decidir crear el PAAD, un servei que també té com a objectiu afavorir l’autonomia de les persones en consum o amb conductes addictives en actiu a través de l’acompanyament educatiu. El PAAD és un servei més flexible pel que fa a la puntualitat, canvis a la data de quedada, objectius a aconseguir en més temps, etc.

– Què destacaries a més del PAAD?

Un aspecte destacable del PAAD té a veure amb la coordinació entre els diferents equips que atenen la persona usuària. Aquesta coordinació es fa especialment necessària, ja que, en estar en consum, es poden produir més desestabilitzacions a nivell psicològic i psiquiàtric.

El PAAD és un servei que neix per cobrir altres necessitats diferents de les del SAVA. En aquest sentit, el naixement del SAVA va ser molt similar al del PAAD, ja que el SAVA va sorgir en observar que les persones, en acabar els seus processos residencials per a la deshabituació de les addiccions (en pisos o comunitats terapèutiques), seguien demanant i necessitant atenció professional per gestionar el dia a dia. Aquestes persones demanaven una atenció menys intensiva i adaptada a aquests moments de més autonomia.

A més, des del PAAD entenem que és fonamental generar serveis inclusius, en què persones que estan en consum, hi tinguin cabuda i es pugui treballar igualment per a la millora de la seva qualitat de vida. Des d’aquest servei creiem que la mirada s’ha de posar a minimitzar l’impacte negatiu del consum, potenciar alternatives saludables al consum i augmentar l’autonomia.

La presència de les conductes addictives o del consum en actiu farà que els objectius a assolir puguin veure’s influenciats per aquest, i és important entendre que el ritme de l’acompanyament serà diferent del d’una persona en abstinència. Per això, al PAAD és molt important treballar des de la demanda de la persona, per aconseguir que es vinculi el professional i el servei el més ràpidament possible, i així poder acompanyar-lo en les seves necessitats.

– Per finalitzar l’entrevista, el dia 24 de gener passat va ser el Dia Internacional de l’Educació. Quina funció diries que té leducació social, en el marc daquests dos programes?

L’educació social té un paper fonamental en el contacte amb persones discriminades per la societat. Les persones amb problemes d’addicció continuen sentint el rebuig de la societat i en molts casos també dels seus familiars i amistats. Moltes vegades aquest rebuig té el seu origen en la incomprensió que hi ha al voltant d’aquesta malaltia, la qual genera judici negatiu en moltes ocasions i manca de suport, arribant fins i tot a amagar la malaltia per por de ser rebutjats (treball, relacions sexe-afectives, possibles amistats, temor a la xafarderia, etc.).

Crec que una de les missions de l’educador/a social té a veure amb assenyalar aquesta desigualtat i ajudar a comprendre (educar), per tal que hi hagi menys desigualtat i rebuig. No només s’ajuda a comprendre les persones que envolten la persona amb el diagnòstic a les addiccions, també s’ha d’incidir sobre la persona amb el diagnòstic. L’autoestigma és molt present en les persones amb addicció perquè també han fet seus els missatges que la societat en diu.

A més, esdevé una figura d’aliança i aferrament per a les persones amb aquest diagnòstic, i pot ser clau per començar a qüestionar l’autoconcepte que tenen com a persones amb problemes d’addicció. Qüestionar els missatges socials i educar per la igualtat penso que serien dos conceptes fonamentals que maneja l’educació social.

– És molt interessant la mirada que es fa des de l’educació social…

Sí, la mirada estructural que fa l’educació social posa el focus a l’estructura de la societat i no tant als factors individuals. És una mirada molt desestigmatitzadora perquè no responsabilitza la persona sobre la seva situació, sinó que la veu com un símptoma d’un sistema que no funciona de manera igualitària i saludable. L’educació social assenyala el funcionament social violent, injust, dur… que acaba repercutint en les persones que conformen el sistema i que acaben sent víctimes d’un sistema que afavoreix les desigualtats.

Igualment, l’educació social aposta per un tracte més horitzontal entre professional i persona usuària, cosa que permet que aquesta última tingui una relació significativa amb un/a professional que pot resultar molt sanadora, no només pel que rep, sinó també en veure’s tractada com a persona més enllà d’un diagnòstic.

Per això, és tan important que hi hagi programes com el PAAD o el SAVA amb professionals de l’educació social, ja que són serveis que en promouen la inclusió i disminueixen la desigualtat en ajustar-se a les necessitats de la persona atesa. Tant la flexibilitat dels dos serveis, com l’horitzontalitat i proximitat en el tracte per part del professional, faciliten l’accés i el manteniment de la persona usuària als programes i facilita la seva autonomia i inclusió social.