L’Ajuntament de Palma disposa d’un Servei d’Acollida per a famílies en situació d’emergència social gestionat per la Fundació Salut i Comunitat. Al centre viuen 15 adults i 23 nens de diverses nacionalitats.
La crisi sí que passa factura. Si no, que l’hi preguntin a Olga Coronado, directora del Servei d’Acollida per a Dones i Famílies de l’Ajuntament de Palma (SADIF). Hem quedat amb ella per conèixer de prop com són aquests centres. Ara mateix estem dins d’un. És un edifici de tres plantes on conviuen 15 adults i 23 nens: dotze famílies que viuen “situació d’emergència social. No tenen recursos econòmics. Molts han perdut la feina i han hagut d’abandonar el seu pis. El centre d’acollida és el seu últim recurs. Per arribar aquí, no han de tenir cap altra alternativa “, ens diu. Malgrat això, “amb la crisi sempre estem al màxim d’ocupació, al cent per cent. Si tenim una urgència, els enviem a una pensió fins que una habitació es queda buida “Són dotze habitacions amb llits i bressols: una per a cada família. També tenen còmoda i un armari. La resta s’ha de compartir. Tot són espais comuns: el bany, el menjador, la sala de jocs i la d’estudis.
“Els fills es queixen. Diuen que per què no trobem feina i que els falta roba bona com la d’altres nens ”
“Vaig anar a Bulgària després de deu anys però no hi ha opció. A més, els meus fills són espanyols “
El més complicat de viure, ens comenta Olga, és “la convivència. Hi ha gent de cultures diferents: d’Espanya, Àfrica, l’Est d’Europa amb i sense papers. El nostre únic requisit és l’emergència social. Com tenen menors a càrrec, no poden quedar al carrer “.
El percentatge de famílies immigrants és d’un 60%, però té una explicació: “les locals habitualment tenen suport familiar, social o d’amics, mentre que si són de fora la família d’origen la tenen en un altre país”.
En primera persona
La directora ens presenta a un matrimoni que viu al centre. Són Safiya i Tahminar, de Bulgària. Ens compten, tímidament, que van arribar a Mallorca el 2000 i que al principi ell treballava a la neteja urbana a Santanyí i ella netejava xalets. Dos dels tres fills van néixer a ManacorTahminar-l’home-afegeix que els problemes van sorgir al mudar-se a Palma. “Em van dir que aquí hi havia feina i que es vivia millor”, però les coses van sortir malament. Teníem problemes per pagar el lloguer, no teníem feina “. Va ser llavors quan acudim als Serveis Socials. Ell somriu, però pots entreveure que la situació és difícil. “Els nens es queixen de vegades. Diuen que per què no trobem feina, que la gent troba, i que els falta roba bona com la d’altres nens “. Tahminar va tornar al seu país després de deu anys per veure com estava la situació, però “no hi havia possibilitats. A més, els meus fills no volen ni sentir parlar de marxar. Són espanyols “.
Olga insisteix: “Una casa d’acollida no és un centre on cobrim les necessitats bàsiques. No vénen a menjar ia dormir i ja està. Treballem sobretot processos d’inserció social, però la crisi es nota. Trobar feina costa molt, i estades que haurien de ser de tres mesos s’allarguen fins als set o vuit “.
Font: Diari de Balears.