Com afrontar la criança de menors difícils?

A aquesta ia altres qüestions relacionades amb aquesta temàtica tan controvertida, ha respost recentment el nostre company Daniel Urbina, especialista en els trastorns del control d’impulsos i de la conducta en la infància i director del Centre d’Acollida de Menors de Ateca, a Saragossa, gestionat i dirigit per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), en la seva conferència realitzada a les II Jornades de Salut Mental, organitzades per l’Associació Augusta de Malalts Mentals (ASAEME) a Calataiud (Saragossa).

Per què alguns/es menors acaben sent empresaris d’èxit, mentre que altres/es es converteixen en delinqüents?, es pot predir la conducta violenta a partir de certes característiques físiques i psicològiques d’una persona ?, aquest tipus de conducta està determinada en el naixement o és el resultat de les nostres experiències en la infància?

El nostre company Daniel Urbina, director del Centre d’Acollida de Menors de Ateca, a Saragossa, ha respost a aquestes qüestions, des de la seva bagatge acadèmic i professional, en aquestes jornades realitzades recentment.

Per a això, com a punt de partida, s’ha basat en el Projecte Dunedin, desenvolupat des de 1972 a la universitat d’un petit poble de Nova Zelanda anomenat Dunedin que dóna nom a aquest projecte que, segons apunta, és valorat des de l’Àrea d’Atenció a la Dependència de FSC com un bon enfocament d’intervenció a aplicar en els centres de menors que es gestionen.

Segons va explicar a més el nostre company durant la seva intervenció, es va realitzar un seguiment en aquest any a tots els menors nascuts en aquesta localitat i, complementàriament, es va dur a terme durant més de 40 anys un seguiment del seu historial mèdic, les seves relacions, els seus èxits i fracassos, els seus gens … En total, es va realitzar un seguiment a 1.037 menors.

L’equip d’investigació d’aquest projecte, a partir de l’observació durant els 3 primers anys de vida dels i les menors participants, va arribar a la conclusió que la conducta violenta/ agressiva és comú a tots els éssers humans en la primera infància, reduint aquesta conducta amb l’aparició del llenguatge.

Donant un pas més en l’explicació de la connexió entre el comportament dels i les menors i la forma de vida quan són adults/es, aquesta investigació proposa cinc tipus de personalitat: segur/a de si mateix/a; reservat/ai ben adaptat/da (personalitats fàcils) i inhibit/a i subcontrolado/a (personalitats difícils).

A més, en la investigació s’assenyala que aquest tipus de personalitat es pot veure modificat per l’estil de criança en què han crescut els i les menors, i proposa igualment dues categories: pares fàcils (escolten, són assertius, reconeixen emocions…) i pares difícils (usen el càstig, no estan disponibles, presenten conductes disruptives…). D’aquesta manera, un nen “difícil” criat per pares “fàcils” té més possibilitats de normalitzar la seva conducta d’adult mentre que, per contra, un nen “fàcil” en un ambient “difícil”, pot presentar conductes agressives i disfuncionals en seva vida adulta.

Aquesta forma d’entendre la interrelació entre la predisposició biològica i l’ambient de criança és afí al model biopsicosocial, que està en la base de molts models psicològics. És el cas de la Teràpia Dialèctic-Conductual, que és un dels pilars en què es basa la intervenció en el Centre d’Acollida de Menors d’Ateca.

Segons aquest model, desenvolupat per Linehan, el nen / a que ha nascut biològicament vulnerable no aprendrà a posar nom a les seves emocions, a modular-, a tolerar el malestar o confiar en les seves respostes emocionals com interpretacions vàlides dels esdeveniments, si ha crescut en un ambient que respon de forma erràtica o exagerada als seus esdeveniments interns (emocions, sensacions, preferències…), negándolos ( «deixa de plorar», «¿com vas a tenir set, si acabes de beure?») o atribuint-los a trets negatius de la personalitat («ets un ploraner»; «no siguis covard»).

Segons assenyalava durant la seva intervenció Daniel Urbina, aquestes famílies restringeixen les demandes del menor, no tenen en compte les seves preferències («què sabràs tu») i utilitzen el càstig com a forma de controlar la conducta (Crowell, Beauchaine i Linehan, 2009).

D’altra banda, durant la conferència es va dedicar un espai a l’enfocament transdiagnóstico. En les últimes dècades es ve constatant que molts problemes psicològics comparteixen una sèrie de símptomes comuns. Aquests elements comuns participen bé en l’origen, el manteniment o l’increment de la probabilitat de desenvolupar aquests problemes psicològics. També, el nostre company va explicar que l’enfocament transdiagnóstico permet facilitar la intervenció en la teràpia centrant-nos en la intervenció sobre aquests símptomes comuns i no sobre les etiquetes diagnòstiques, alhora que permet fomentar la prevenció de cara a dificultats psicològiques futures (abús de substàncies, problemes emocionals, desordres alimentaris, depressió, ansietat, etc.).

Durant la ponència, i molt en relació a tot el que s’ha exposat fins al moment, es va debatre sobre la teoria de la inclinació ia la importància de fomentar l’afecció segur en la criança, assenyalant que les persones amb aferrament segur tenen més capacitat de resposta davant d’imprevistos; són menys reactives que aquelles amb aferrament insegur i que solen fer front als problemes, centrant-se en possibles solucions i donant-li un enfocament positiu al que li passa.

A més, el nostre company va oferir unes interessants claus sobre com es pot fomentar l’afecció segur en els i les menors, a través de l’expressió de les seves emocions, alhora que, responent per part de les persones adultes, a tot tipus d’expressió i vivència afectiva dels i les menors. Per a això, ha assenyalat que és important observar (adonar-se del que passa), descriure (posar paraules, fent servir per exemple estratègies com fiscalitzar l’emoció), participar de l’experiència i no jutjar. Així mateix, va oferir estratègies per reflectir (mirroring) les expressions emocionals amb la intenció de modular-com pot ser la retroinformació, la interrogació negativa o el mindreading, a través de preguntes obertes per facilitar la ventilació emocional.

D’altra banda, cap al final de la ponència, ja des d’un marc més cognitiu-conductual, va fer algunes recomanacions per treballar amb aquests / es menors, assenyalant, per exemple, la importància de l’estructura externa a partir de la distribució d’espais, la varietat d’activitats i horaris i el coneixement de les regles de convivència, a través de les normes. Pel que fa a les normes, va afirmar que és important que totes les persones que estan convivint les coneguin i respectin, fent veure el o la menor que ens hem adonat que se l’han saltat aplicant i aplicant conseqüències quan sigui necessari per la transgressió de les mateixes, sempre sense dependre del nostre estat d’ànim.

Així mateix, va parlar del paper positiu dels reforçadors, en contraposició a l’ús del càstig com una eina d’intervenció que aconsegueix millors resultats i més duradors a llarg termini. També va explicar que les normes han de ser clares i específiques, comprensibles per als i les menors, curtes, donar-se en un nombre reduït, així com ser coherents i consistents. D’altra banda, s’ha referit al paper fonamental de l’adult com a model ia la importància d’evitar el contacte físic instigador.

Sens dubte, el nostre company de FSC va oferir un bon nombre de pautes d’afrontament, actuació i de reflexió de caràcter pràctic i consells d’utilitat per millorar la manera de relacionar-nos amb menors difícils, resideixin o no en centres de menors, respecte a situacions que poden arribar a ser desbordants per a familiars i persones de referència.

Cal assenyalar que recentment s’ha realitzat al Centre d’Acollida de Menors de Ateca, una xerrada a manera de repàs sobre el contingut teòric i pràctic d’aquesta conferència, aplicada a la intervenció en el centre. A més, s’ha ampliat aquest contingut, sumant-li informació sobre quins factors de la criança dels i les menors residents han pogut influir en l’aparició de traumes complexos i com aquests esdeveniments traumàtics poden arribar a generar greus problemes d’identitat, i fins i tot cert grau de dissociació estructural de la personalitat, que afecta en alguna mesura a un 30-40% dels usuaris / es del centre.