El confinament ha posat més en relleu algunes situacions de gravetat, com és el cas de les dones que pateixen violència de gènere que s’han vist recloses a casa amb els seus propis agressors, posant encara més en perill les seves vides, o el de les persones usuàries de drogues, algunes de les quals reben tractament en habitatges tutelats per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), servei que s’ha hagut d’adaptar a les noves circumstàncies en l’atenció a aquestes persones, sense que el seu tractament es vegi afectat. Així ho assenyalen els nostres companys Gemma Maudes, psicòloga i sotsdirectora de l’Àrea de Drogues, Gènere i famílies de la FSC i Fran Calvo, Doctor en Psicologia, psicopedagog, educador social i director de l’Pis Terapèutic “Cosmos” de FSC,en una entrevista realitzada recentment a la revista “Independents” especialitzada en addiccions.
– Com us heu adaptat a les noves necessitats que s’han donat arran de l’alerta sanitària?
La situació de confinament ha implicat que les persones que atenem de manera ambulatòria en els serveis de drogodependències de FSC hagin de romandre a casa seva. Ens preocupen les persones que tenen poc suport familiar i en què, per les seves circumstàncies, el suport professional és de summa importància, però també ens preocupa el cas de les dones que pateixen violència de gènere i que han quedat recloses amb els seus agressors en els domicilis, limitant així les ja de per si reduïdes possibilitats de protecció en alguns casos i exposades a major risc de violència.
En el cas dels serveis residencials, els usuaris/es van poder decidir voluntàriament confinar-se en els centres, a l’oferir-los aquests un espai de seguretat, o donat que tenien un suport familiar feble o per ser persones que vivien soles, o bé van decidir tornar amb els seus famílies de forma temporal, fins al final d’aquesta excepcionalitat.
En qualsevol dels casos, ens vam posar a treballar en els serveis a l’adaptació dels tractaments i models de seguiment a la nova realitat, generant espais de seguiment telefònic, així com recursos d’intervenció asincrònica com activitats de tipus didàctic o participació en seguiments individuals o grupals, a través de diferents serveis de missatgeria instantània o de videotrucades.
– Quins riscos tenen les dones que pateixen violència de gènere a l’quedar recloses a casa amb els seus agressors?
Quan pensem en la nostra llar, és probable que sentim que es tracta d’un lloc que ens dóna protecció, seguretat i un espai d’intercanvi i companyia amb les persones que convivim en ell. Però és molt probable que qualsevol persona que hagi viscut aquests dies de confinament pugui estar d’acord amb que es dóna més contacte amb el nucli familiar, amb una reducció de les activitats socials i d’espai propi, i amb això, puguin amplificar tensions o augmentar la sensació d’irritabilitat. La major part de les escoles de psicologia descriuen aquest fet com a part de l’procés de reclusió i, per aquesta mateixa raó, es convida a que planifiquem i busquem activitats i rutines que facin més suportable aquesta situació.
Però per a aquestes dones, aquests espais es converteixen en un lloc de risc amb l’aparició de les conductes violentes. I més encara, si aquestes queden invisibilitzades o impunes. Les dones que pateixen violència, estan més exposades al seu agressor en aquesta situació de confinament.
D’altra banda, el fet que el confinament redueixi els contactes socials, redueix així mateix la possibilitat que les dones que pateixen maltractament puguin denunciar aquesta situació. A més, augmenta la vigilància de l’agressor sobre la seva víctima, que estarà més sotmesa per una reducció de la seva capacitat de mobilitat. Som conscients que la quarantena dificulta la presentació de denúncies i, per tant, deixa més invisibilitzats encara els casos d’aïllament d’aquestes dones i els seus fills i filles.
– Què passa quan es dóna un consum de drogues per part de la dona que pateix violència o de l’home que l’exerceix?
Es poden donar diferents situacions. Una d’elles té a veure amb el fet de no poder accedir de forma habitual a les substàncies com a conseqüència de l’confinament. Aquest fet pot incrementar el malestar associat a l’abstinència, cosa que en si mateixa ja s’amplifica aquest malestar.
D’altra banda, el fet d’estar més temps a casa pot generar un tipus de consum en reclusió que potser no es dóna tant en un moment de més activitat laboral, generant més intoxicacions i més risc en situacions de violència.
Però si ens centrem en l’àmbit de violència que pateixen les dones, podem caure en fer una interpretació que les dones pateixen aquesta violència per la drogodependència o per l’ús de substàncies, i no directament per ser una raó de gènere. Aquesta violència de gènere és una violència específica cap a les dones per part dels homes, fruit d’un sistema estructural desigual entre homes i dones, on la interseccionalitat amb el consum és molt elevada.
El consum de substàncies, que provoca alteracions de consciència, desinhibició o disminució de la capacitat de reacció, afavoreix l’aparició de la violència estructural contra les dones.
– ¿ Què es pot fer davant una cosa així en les circumstàncies actuals ?
És important mantenir els canals d’atenció als serveis de forma normalitzada, desplegar recursos d’atenció d’urgència i millorar els canals virtuals de contacte amb els casos susceptibles de patir violència, o aquells ja detectats com a víctimes.
De fet, els nostres serveis ambulatoris d’atenció a la dona (punts de trobada, centre de dia, servei d’atenció psicològica, etc.), no han deixat de funcionar, mantenint el canal de comunicació amb les professionals referents en tot moment i en situacions com la d’ara, encara més.
– Com feu el seguiment en els pisos tutelats en els quals s’ofereix un servei d’atenció a les drogodependències?
Els equips professionals van fer i estan fent grans esforços per adaptar els seus horaris a les noves necessitats, tractant de romandre menys temps al centre per evitar el risc de contagi, i seguir treballant, amb la mateixa qualitat, des de casa.
Les professionals vam contactar diàriament -fins i tot diverses vegades a l’dia- amb les persones que tenim assignades com a referents i realitzem un seguiment individualitzat. Diverses vegades a la setmana fem seguiments a través de videotrucada, treballant en la mateixa línia que quan treballem en persona, tractant que se segueixin apoderant per poder afrontar les situacions de risc associades a la seva addicció.
Curiosament, la situació de confinament està generant altres situacions a les quals la persona ha de donar resposta, propiciant espais de reflexió amb els quals treballar a nivell de tractament aquesta addicció.
A més, es realitzen sessions grupals de tractament diverses vegades per setmana i amb professionals de diferents perfils, treballant multitud d’elements beneficiosos en aquest procés com habilitats socials, eines d’afrontament, estratègies de planificació de l’lleure, gestió emocional i un gran etcètera. És a dir, hem adaptat les teràpies grupals a l’espai virtual i, sobretot, les persones confinades a casa amb els seus familiars, agraeixen la possibilitat de veure, encara que sigui a través d’una pantalla, amb les persones que els estan acompanyant en el tractament.
Disposem, a més, de canals de comunicació urgent les 24 hores del dia per poder ser ateses en aquests moments en què hem de ser especialment sensibles amb l’estrès a què estan sotmeses.
– Què diríeu que aporten fonamentalment les noves tecnologies en aquesta situació?
Les tecnologies de la informació i la comunicació aporten el suport perquè tota aquesta comunicació no presencial tingui sentit. Doten d’canal comunicatiu. Vivim moments molt difícils, però justament són aquests moments els que ens donen oportunitats de canvi i maneres de reciclar-nos, innovar… Les TICs no pretenen suplir, si no complementar la comunicació amb les persones que atenem en els nostres serveis.
A la nostra entitat, ens hem adaptat a aquesta situació oferint una sèrie de recursos alternatius dirigits a minimitzar l’impacte d’aquesta crisi. I d’aquí sorgeix la idea d’incorporar les TIC de manera totalment terapèutica. És a dir, incorporar-les on les tecnologies de la informació i la comunicació són poc habituals, a causa de la incomunicació, sobretot en les primeres etapes de tractament (si parlem de comunitats terapèutiques), donant-li un ús terapèutic.
Aquest és el miracle d’aquests temps. De fet, estem tan acostumats a fer-ho que no ens adonem, però sempre s’està comunicant. Les meves paraules tindran un efecte en tu (estaràs d’acord, no ho estaràs, t’agradarà més o menys el que et dic), però tindran un impacte comunicatiu que és inherent a les relacions humanes.
A la Fundació Salut i Comunitat tractem de fer beneficiàries d’aquest miracle a les persones amb addiccions.
– Accés a l’entrevista íntegra realitzada a Gemma Maudes i Fran Calvo: