Va començar el dia com qualsevol altre dia del mes de març, però de seguida, aquest divendres 13, va començar a donar pistes que tot anava a ser diferent en el pis terapèutic Teodor Llorente, servei de la Fundació Salut i Comunitat (FSC) a Barcelona. El que no sabíem en aquells dies és que, a partir d’aquest moment, iniciàvem un camí que ens anava a tocar construir a poc a poc, junts/as, per separat, connectats/as, distanciats/as compartint, silenciant…

Entràvem, sense ser molt conscients d’això, en un moment de vida individual, grupal, familiar i social diferent. “Ara no podem fer això”, “ara no podem fer l’un altre”, “ara podem fer menys”. Molt de temps després (segurament més del que esperàvem), comencem a poder fer alguna cosa més, unes setmanes després aconseguiríem recuperar alguna activitat perduda, i posteriorment, algunes altres més…

Pensàvem que anàvem a anar recuperant la nostra vida a poc a poc, però no. A penes unes setmanes ens han servit per a aprendre una nova lliçó; això no va només del COVID-19, aquesta és la història d’un grup de persones que un bon dia van arribar al nostre pis terapèutic Teodor Llorente per a continuar amb un tractament per la seva addicció a substàncies.

Aquesta és la història d’un grup de persones que, com a moltes altres, els ha tocat viure i sentir un moment vital incert, insegur, acompanyat de temors, pors, angoixa… Però també una oportunitat d’aprenentatge, d’adaptació, de resiliència, de més aprenentatges…

Un camí que ens ha obligat a desgreixar els músculs oculars de curt recorregut, de mirar i construir l’avui, de sentir l’ara i aprendre d’aquest. Els petits passos, les mirades curtes, el treball individual, la col·laboració grupal, la implicació familiar… tot això ha anat adquirint el seu particular significat durant aquest temps.

Totes i cadascuna de les persones que realitzen tractament i conviuen en el nostre pis ja van fer un pas cap endavant fa molts mesos quan van decidir que volien tenir una vida millor, que havien de frenar el consum de substàncies i començar a prendre les regnes de les seves vides.

Ara, temps després, continuen cuidant i alimentant aquesta decisió. L’impacte del COVID-19 ha estat i està sent segurament devastador; però malgrat tot, continuen construint el seu projecte de vida en abstinència.

Cada dia, enfocats en “l’aquí i en l’ara”, renoven aquesta decisió i els toca bregar amb les dificultats inherents a tot tractament per addicció, però també amb l’haver de construir un projecte de futur en un moment tan incert, tan canviant… construir cap endavant sense poder mirar més enllà de l’avui o del demà. Caminar sense saber què pot passar o com pot ser que estiguem dins d’una setmana…

Aquesta és una història que va sobre caminar junts/as i amb un missatge comú: “malgrat tot, continuem escrivint-la”. Durant aquests mesos, hem tingut l’oportunitat de poder continuar compartint i creixent, malgrat la distància física entre totes les persones que estàvem treballant en un mateix tractament; hem pogut crear un relat col·laboratiu sense estar tots/as junts, hem compartit esport, concurs de rebosteria, grups, confidències, temors, tutories, incerteses, cansament, moltes emocions, reptes, riures…

Hem après a veure’ns tots/as (residents i professionals) d’una manera diferent, més humà, més pròxim, malgrat la distància. Hem pogut sentir en molts moments que navegàvem junts/as, amb moments de grans dubtes, de molta tensió, però en la mateixa direcció. Col·laboració i confiança han estat ingredients bàsics en aquest recorregut.

Tots/as junts, hem anat construint a poc a poc una història conjunta, un camí que, malgrat la forta tempestat, ens ha fet a totes i a cadascuna de les persones que han passat pel pis i ja han finalitzat el seu tractament, i també a les quals encara continuen o que han arribat després, molt més grans com a persones. Aquí resideix el veritable valor d’aquesta, que és la nostra història.

Ara ens toca continuar escrivint-la en el dia a dia. Hem de continuar construint, cuidant-nos, protegint-nos i protegint a les persones que són importants per a nosaltres/as, ja que aquesta història no ha acabat; és un “seguim cap endavant, malgrat tot”, però l’important és que l’ànim segueix en peus per a tractar de continuar construint el millor relat i el millor final possible per a aquesta història.