“Equilibri en l’oscil·lació”

L’inici d’un any sempre suposa un moment carregat de promeses, d’anhels, de millora, d’objectius a complir… És un temps per a la ponderació i l’anàlisi sense que això comporti en cap cas aturar o perdre ritme. La metàfora del surfista s’ha revelat com una de les imatges més evocadores per donar compte del moment actual. Equilibri en l’oscil·lació.

Necessàriament aquest balanç comportarà una mirada enrere. Portem ja més de cinc anys convivint amb una crisi econòmica de conseqüències devastadores per al conjunt de la ciutadania. Difícils situacions per a moltes persones sota l’epígraf d’una bonica paraula grega, crisi. Krinein, un verb que remet a una doble acció, cosa que se separa i una cosa que cal decidir. Trauma en la ruptura, pèrdua. Possibilitat d’emergència d’una cosa nova, un ordre que apareix en algun punt obert en la mesura que depèn de les nostres eleccions.

Dues idees, repetides fins a la sacietat, ens han acompanyat durant aquest temps. Dues idees que no per gastades deixen de ser certes. La primera d’elles fa referència a la naturalesa de la pròpia crisi que apunta no només a l’esfera econòmica, sinó també a la social, institucional i política. La segona postula que l’escenari que sorgeixi serà necessàriament diferent i que, per tant, el que en realitat està operant és un canvi de paradigma i no un mer accident en el paisatge. I aquest no és un fet intranscendent. És radicalment diferent concebre els diferents canvis que hem viscut com transitoris, esperant el retorn del conegut, d’acceptar que alguns d’ells van venir per quedar-se. I fer-ho sense resignació, sense dimitir de la nostra funció o almenys intentant-ho. Amb el punt just de valentia que hi ha entre la temeritat i la covardia. En aquest context i amb aquest ànim, les diverses organitzacions que configurem el Tercer Sector Social intentem definir (o redefinir si escau) la nostra aportació, no tant en clau analítica i de present, sinó també i sobretot en termes d’acció i de construcció de futur. I ho fem no només en clau individual, com a organització, sinó també des del conjunt.

Durant algun temps aquests reptes s’han ordenat seguint la lògica de les polítiques públiques en una aproximació al que hauria de ser el nostre paper en cadascun d’aquests moments, des de la detecció de necessitats fins a l’avaluació de les propostes (passant, per descomptat, per la introducció de problemàtiques en l’agenda política i per l’execució o implementació de les accions determinades).

Caminem lluny encara d’aconseguir una participació real en cada un dels temps d’aquest cicle, si bé és obvi que hem millorat la nostra intervenció en cada un d’ells. Ara bé, nous temps requereixen noves categories i noves maneres de pensar i definir. És possible que introduir la reflexió al voltant de esferes d’actuació del Tercer Sector Social pugui resultar també pràctic. No és una proposta nova, però sí menys dependent i mimètica que l’anterior, una mica menys vinculada a l’administració, però sí relacionada amb la política, en la seva accepció més genuïna de gestió d’aquest espai compartit que és la polis. Parlem doncs d’espai social, polític, econòmic i de producció teòrica. A l’espai social un objectiu sobre el qual treballar és intensificar la nostra comunicació i vincles amb la ciutadania i donar comptes de les nostres actuacions i sent capaços de generar cohesió. És evident que els esforços donats en aquesta direcció han estat fructífers i la relació amb els mitjans de comunicació ha afavorit una major divulgació de les nostres activitats i ha permès donar-nos a conèixer.

Tanmateix, és també cert que determinades temàtiques són encara objecte de rebuig i es qüestiona obertament la nostra actuació. La inserció de les persones recluses, especialment aquelles el delicte ha estat més lesiu per al conjunt de la societat o alguns programes de reducció del dany, continuen rebent un tractament clarament estigmatitzador i punitiu.

A l’espai polític hem d’avançar més cap a un escenari de coresponsabilitat real, més enllà dels espais tècnics d’intercanvi i de la signatura d’acords que de vegades esdevenen un autèntic brindis al sol.Vetllar per una adequada relació entre cost i benefici en cadascun dels llocs i ser capaços de dotar-nos d’un coneixement global per ser representatius. Avançar en les dades per poder incidir. Intensificar l’avaluació i assegurar una major eficiència (entesa òbviament en sentit ampli) en la contractació pública forma part també de les comeses a assolir.

De la mà de la contractació pública entrem en l’esfera econòmica. Reivindicar un concepte d’eficiència que inclogui un retorn de la inversió en termes socials (l’anomenat SROI) i que contempli determinats aspectes tècnics i ètics és un dels reptes més evidents en l’actualitat. Podríem enunciar també altres com les clàusules socials o la recerca d’eines financeres, però voldríem també pensar que potser el Tercer Sector Social pot contribuir a repensar el nostre model de consum. La pregunta, en una societat globalitzada com la nostra, és si hi ha models alternatius al hiperconsum i la hiperproducció.

I finalment, important i potser urgent, revisar el nostre utillatge conceptual des d’un afany innovador però també rigorós. Més enllà d’una moda, les paraules generen efectes de realitat i hem de conèixer la seva filiació, el seu enquadrament epistemològic, per no acabar repetint com mantres sense que sapiguem si més no de què estem parlant. Resiliència, empoderament, dinamització comunitària, acció social, transformació… La invitació, com no pot ser d’altra manera, és doble. Produir literatura, diguem-ne científica, des del Tercer Sector però també, recuperar les fonts de tants altres que des de diverses disciplines (filosofia, sociologia, pedagogia, psicologia…) van fer ja aquest esforç.

Sonia Fortes 
Subdirectora de l’Àrea d’Inserció Social, Reducció de Danys en Drogodependències i VIH-SIDA.