FSC presenta els resultats del projecte europeu “Street Support” sobre persones en exclusió residencial i ús de drogues en una jornada a Castelló

La Fundació Salut i Comunitat (FSC) va celebrar el passat dia 4 d’abril la jornada d’acció social “Exclusió residencial, drogues i convivència comunitària” a la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló, comptant per a això amb la intervenció de diferents professionals de l’entitat, tal com anunciàvem en una notícia anterior. La trobada va comptar amb una gran assistència de professionals, directors/es i coordinadors/es de serveis, així com de responsables polítics de l’àmbit de les drogodependències, de la reducció de danys, i de l’àmbit social i assistencial.

Durant la jornada, el nostre company Roger Ferrer, coordinador de projectes europeus en FSC, va presentar el programa “Street Support” (SSP), finançat per la línia Erasmus + de la Unió Europea, en el qual FSC participa al costat d’altres entitats europees.

Entre altres aspectes, es va referir a les conclusions i recomanacions per millorar les pràctiques en aquest àmbit, incloses en el “Informe Nacional de la situació de persones en exclusió residencial, ús de drogues i problemes”, en què ha treballat la nostra entitat.

D’acord amb el mateix, entre els anys 2008 i 2013 es va produir un gran augment del nombre de persones sense llar en algunes ciutats espanyoles, com és el cas de Barcelona, ​​i, malgrat una lleugera estabilització de les xifres entre 2013 i 2015, el fenomen està augmentant novament.

A causa de la manca de lloguers assequibles, s’està allargant el temps d’estada en els centres d’atenció per a persones sense llar i s’han congelat les llistes d’espera.Segons es reflecteix en aquest informe, les persones que reben atenció en els centres i apartaments han de seguir recorrent a aquests serveis perquè no tenen accés a un habitatge, a causa dels alts preus de lloguer. Alhora, les persones que haurien de ser ateses en aquests centres segueixen esperant poder entrar, el que augmenta el nombre de persones en una situació de greu exclusió residencial.

Pel que fa als programes d’implementació per a persones sense llar, el model de prioritat a l’habitatge ( “Housing first”) s’està implementant cada vegada més a Espanya, si bé no està molt estès. Algunes organitzacions han començat a implementar-lo, en lloc d’usar el model de progressió per etapes més tradicional. Cal assenyalar també que està sent provada la implementació d’aquest model i s’estan avaluant els resultats.

Quant a l’ús d’espais públics a les ciutats espanyoles, segons es destaca en l’informe, la forma d’eradicar als “usuaris inapropiats” a la majoria de les mateixes consisteix en una combinació d’estratègies: projectes de reconversió urbana, repressió de les estratègies de supervivència per als que viuen al carrer, al costat d’un major control policial.

Amb aquest control, s’intenta reduir la visibilitat pública de les persones sense llar i la seva interacció amb la resta de la comunitat. Aquestes estratègies s’expressen de diverses maneres: detencions, confiscació de les seves pertinences, trasllat a una altra àrea geogràfica, i persecució de la mendicitat i del consum de drogues als carrers.

Enfront de totes aquestes mesures per “eradicar” la presència de grups marginats i les molèsties per a la ciutadania en carrers espanyols, s’ofereixen vàries de les respostes per tal d’oferir-los serveis adequats. Cal destacar que la majoria de les competències per a la intervenció social pertanyen a les comunitats autònomes, i algunes als governs locals. A nivell local, s’han establert alguns programes de contacte que brinden assistència social, informació i avaluació, recerca i derivació a recursos, i cooperen en la supervisió de la salut i el control de medicaments, basats en les rutes diàries per localitzar les persones que viuen al carrer.

Altres programes també intenten contribuir a reduir el consum de drogues en llocs públics i la presència de xeringues rebutjades, així com altres problemes d’ordre públic relacionats amb aquesta qüestió.

En aquest sentit, els serveis de baix llindar (serveis de fàcil accés) són un mitjà ben establert per intervenir amb els clients marginals consumidors de drogues. A nivell de ciutat, es tracta d’una de les principals modalitats per respondre als “escenaris oberts” de drogues (espais coneguts de consum públic). Aquests serveis de baix llindar de vegades proveeixen allotjament d’emergència, roba i menjar.

Pel que fa a propostes de bones pràctiques, en l’informe s’assenyala que, en relació amb els programes de tractament de l’addicció, hauria d’haver alguna millora en el camp de la reducció del consum de drogues, tot i que els resultats dels programes d’habitatge són encoratjadors. Algunes propostes podrien ser la creació de programes per facilitar la integració en la comunitat dels usuaris/es de drogues sense llar, de manera que tinguessin menys models negatius que podrien portar-los a recaigudes.

D’altra banda, segons s’assenyala en “l’Informe Nacional de la situació de persones en exclusió residencial, ús de drogues i problemes”, en què ha treballat la nostra entitat, a Espanya hi ha cinc reptes principals que s’han d’afrontar respecte a la intervenció amb els usuaris/es de drogues sense llar que viuen als carrers:

1. No hi ha habitatges públics disponibles.
2. Accés al mercat laboral.
3. Millora de la coordinació entre els proveïdors d’atenció (per a persones sense llar)
4. Formació de professionals en els àmbits de la salut i la manca d’habitatge.
5. Sensibilització social (campanyes, tallers, presentacions…).

Finalment, hi ha un important desafiament pel que fa a crear consciència sobre la situació d’aquest col·lectiu per canviar la seva imatge estereotipada de persones que no han pogut gestionar les seves pròpies vides. Sense anar més lluny, a Espanya, l’explosió de la bombolla immobiliària és una de les causes per les quals aquestes persones dormen als carrers.

En aquest sentit, es proposa reemplaçar el terme “persones sense llar” per “persones en situació d’exclusió residencial”, ja que la paraula persones sense llar es considera que és estigmatitzant. La clau per a una bona comunicació sensibilitzadora implica a més que les persones sense llar es converteixin en protagonistes d’aquestes informacions, explicant de primer mà la seva experiència, tal com s’està desenvolupant ja a través d’alguna acció concreta.