Sonia Puig Verdú té, segons ens diu, gairebé 42 anys, encara que en la seva vida imaginària uns 55, i és usuària des de fa 15 mesos d’aquest servei de la Generalitat Valenciana, gestionat i dirigit per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), centre en el qual treballa a més dues hores a la setmana en el servei de bugaderia. Tant l’equip professional com ella mateixa, i els seus companys/es, la defineixen com una persona independent, lluitadora, però això sí … peculiar, amb molta imaginació, cosa que descobrireu al llarg d’aquesta entrevista.  

– Com és el teu dia a dia al centre?

És bastant més ordenat que 15 mesos enrere. Em llevo, faig les meves tasques i baix a la bugaderia, acompanyada pel meu “cosina invisible” Noelia, un dels membres de la meva extensa “família invisible”.

– ¿I això de tenir una “família invisible” és d’ara o de temps enrere?

Ve de sempre, des de petita, perquè tinc molta imaginació i em sembla una forma de sortir de la rutina de la vida quotidiana. De fet, tinc 7 “filles invisibles”, però en la vida real, que distingeixo clarament de la imaginària, no he volgut ser mare.

– Crida l’atenció aquest món imaginari amb el qual convius…

Sí, ia més m’agrada escriure i participo a la revista de centre parlant d’ells/es. En el darrer número, he volgut escriure sobre el naixement de la meva filla Edurne que ha complert 24 anys ja.

– Si a tu t’és útil i t’aporta per viure una vida millor…

Sí, aquest món imaginari ve a donar resposta a una mena de rebel·lia enfront de el món actual, en el meu propi món regeixen les normes que jo vull, té un sistema de govern propi, amb una presidenta i uns reis invisibles, és un món imaginari a l’ que no penso renunciar.

– Per què?

Perquè d’aquesta manera, no m’avorreixo … Aquest món irreal m’ha acompanyat tota la vida i la meva família, com totes les famílies en la vida real, va variant i entren nous personatges. I sí, em permet donar-li més sentit a la meva vida.

– I com ha transcorregut la teva vida real?

La meva vida va canviar fa 25 anys amb la mort de la meva mare, el meu pare llavors va refer la seva vida amb una altra dona.

D’altra banda, vaig estar vivint un temps a Equador, i a l’arribar a Espanya, la treballadora social dels serveis socials de l’Ajuntament d’Alacant, Carmen, a la qual sempre voldré per tot el que ha fet per mi – a Marisa, la directora de el servei, també l’estimo molt – va fer una sèrie de gestions, gràcies a les que avui sóc aquí i tinc una vida més estable, ja que abans vivia en un alberg i anava als menjadors socials.

– Llavors podem dir que la teva vida ha millorat en aquest centre.

Sí, ha estat un canvi de vida per bé. Estic molt contenta, molt més centrada amb una feina, m’he tornat més assenyada, diferent a la persona que va entrar aquí. Puc dir que, gràcies a l’equip de professionals de l’servei, he aconseguit tenir una vida més ordenada.

– Veig que recorres molt en les teves paraules a la idea d’ordre.

Sí, sento que he avançat molt, ara sóc més treballadora i col·laborativa, abans em sentia deprimida perquè tenia una vida molt caòtica i una situació vital molt precària. El canvi ha vingut a l’sortir de tot això.

– I ara que la teva vida ha canviat per a millor, què és el que més t’agrada d’aquest servei en el qual resideixes?

M’agraden les instal·lacions, el fet de portar una vida ordenada, per exemple, amb els àpats, jo tot just sé cuinar, o amb l’estabilitat que ofereix tenir un treball de què ara disposo.

També, d’el servei m’agrada l’equip de professionals, estic encantada amb el personal, són persones entranyables.

– I com és la relació amb els teus companys/es?

És un tracte molt cordial i educat, amb alguns em porto millor que altres perquè tinc un temperament fort, però com a la vida mateixa, tinc estones millors i pitjors, si bé en general puc dir que m’he adaptat a aquesta convivència en el centre .

– Seguint amb els serveis que t’ofereix, ¿en quines activitats participes?

Participo en les activitats normals, de neteja, planxa… També he estat col·laborant en un cor, però ja no participo en ell per una sèrie de circumstàncies que es van donar.

– ¿I què és el que més t’agrada fer ara en el teu temps lliure?

Doncs ara, que he guanyat en pau i en tranquil·litat, aprofito per llegir poesia i llibres com “La ciutat de l’alegria” de Dominique Lapierre que m’aporten molt.

– Aquest llibre és un cant a l’esperança ia l’amor dins el sofriment i la misèria…

Sí, i jo he estat una persona molt de superar-me a mi mateixa, molt lluitadora…

– Que és el que t’ha portat fins aquí…

Sí, vaig ser jo la que vaig prendre la decisió de fer un canvi de vida, gràcies a aquesta persona de carn i ossos, Carme. I, com et deia, estic molt contenta de viure a la Residència de Persones amb Diversitat Funcional Relleu.

– A més, sé que fins i tot fas una mica d’activitat física…

Sí, practico senderisme, em sento més vital, encara que de vegades vaig a contracor, però aquesta activitat, i el menjar més saludable en general, m’ha permès perdre ja 20 quilos.

– Alguna qüestió més a destacar?

Sí, que tu has començat a formar part avui de la meva família imaginària.

– Doncs m’encanta i espero que em donis un bon personatge.

Segur. M’ha agradat molt parlar amb tu.

Gràcies Sònia.