“Hem d’oblidar-nos de la imatge estereotipada de la persona sense sostre com algú que no ha sabut gestionar la seva vida”

En aquesta entrevista coneixerem millor a l’expert en sensellarisme i exclusió social Albert Sales, de formació sociòleg i politòleg. Sales treballa a l’Ajuntament de Barcelona i és professor associat al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Ha coordinat diferents publicacions en la matèria, entre elles els informes 2011, 2014 i 2015 de diagnòstic de sense llar a Barcelona, elaborats per la “Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar” (XAPSLL) i ha participat en l’elaboració de l’últim informe 2017 . L’hem entrevistat en el marc de les accions del projecte europeu Street Support, en què FSC participa, donada la trajectòria de l’entitat en l’atenció i acció en el sensellarisme, amb diferents serveis com el Centre d’Acollida i Inserció (CAI) de Alacant, Centres d’Intervenció de Baixa Exigència (CIBE), pisos de Housing First. Aquesta és la primera de tres entrevistes a experts / es en la matèria.

Quins són els reptes actuals que afronta el treball social en sensellarisme?

En primer lloc, l’accés a l’habitatge. Els models europeus d’integració social es basen en rescatar la gent del carrer que ha patit un procés d’exclusió social molt llarg, tot i que el model Housing First (HF) o Housing Led ha demostrat que estabilitzant l’habitatge, és molt més fàcil estabilitzar els altres components de la vida d’una persona. Però el problema actual és que no hi ha habitatges. El preu de l’habitatge és altament excloent per a una part de la societat cada vegada més gran, i si tenim gent dormint al carrer és perquè no tenim accés a l’habitatge, no perquè aquestes persones tinguin patologies socials que haguem de tractar.

Un altre repte seria el referent al mercat laboral. Les condicions laborals (sous) de les persones que accedeixen al mercat laboral després d’un cert acompanyament, no els permeten accedir a l’habitatge, i per tant segueixen vinculades als Serveis Socials, dormint en un alberg i recorrent a un menjador social.D’aquesta manera és impossible aconseguir autonomia personal.

El tercer i últim gran repte és el relatiu als fluxos migratoris. Hi ha persones excloses del mercat de l’habitatge, així com del mercat laboral i de qualsevol institució formal, de per vida, perquè mai tindran permís de residència i treball. Frenar els permisos de treball o residència no frenarà els fluxos migratoris, es tracta d’un fenomen de mobilitat global imparable que anirà a més. Amb el que els ha costat arribar al país receptor, encara que no aconsegueixin tirar endavant un projecte de vida, no tornaran als seus països d’origen. Per tant, passen a ser persones amb alta vulnerabilitat social i augmenten el gruix de la població sinhogar.

Llavors es podria dir que es tracta d’un repte polític…

Quan ens fixem en formes d’extrema pobresa, sempre hi ha consensos a nivell polític i grans pactes, com per exemple ocorre en la pobresa infantil. Però les solucions des del punt de vista liberal són apartar la gent de l’espai públic i ficar-la en grans albergs, quan tots sabem que els grans equipaments no són viables a nivell pressupostari. Els centres grans o petits d’emergència alberguen persones que són com caixers automàtics institucionalitzats. Els treuen del carrer i els caixers però… quin és el següent pas?

La bombolla de lloguers està generant que hi hagi més gent dormint al carrer, però no perquè expulsi al carrer a la gent a la qual se li puja el lloguer, sinó perquè els que estan fent aquest procés, i han sortit d’aquesta situació de s inhogarismo, no poden accedir a un habitatge. Amb el treball social aconsegueixes estabilitzar la part econòmica i emocional, però la qüestió referent a l’habitatge, acaba arrossegant a la part emocional.

Per aquest motiu, la lluita del sensellarisme és una lluita política d’accés a l’habitatge. Acabar amb la idea que l’habitatge és un producte de consum o inversió requereix d’uns canvis en les arrels de com funciona el sistema econòmic o financer, i en aquest punt ja no estem tots d’acord. Tampoc estem tots d’acord en treure les traves administratives per evitar la precarització d’immigrants.

Ens pot recomanar alguna iniciativa clau en tema d’habitatge?

Per a les persones sense llar que estiguin cronificades (més de tres anys al carrer), apostar pel Housing First, posant per davant de l’atenció social, l’accés a l’habitatge.

Per a la resta, trencar amb la idea d’habitatge social, que fins ara ha estat restringida a les classes mitjanes, atès que a Barcelona hi ha molt poca (no arriba al 2% del parc). A més, la persona que accedeix ha de demostrar que té ingressos per pagar el lloguer a un preu més reduït que l’habitatge de mercat.

Però l’habitatge social ha d’anar dirigida a aquells grups o situacions personals que realment deixin a les persones excloses de l’habitatge. En aquest sentit, hauria d’haver-hi una dotació especial d’habitatge social que doni sortida a les persones que passen pel circuit d’atenció a persones sense llar, que fins al moment no ha existit.

I la tercera pota hauria de ser els programes d’acompanyament a l’habitatge privat, un concepte diferent a l’habitatge d’inclusió, que no deixen de ser equipaments. A les persones que cobren la renda o tenen una faenilla per anar subsistint, ningú els ajuda a aconseguir l’habitatge propi ni les avala per aconseguir un habitatge de lloguer, o per entrar en un pis compartit.

Necessitarien un suport que acompanyi i dinamitzi aquests espais compartits, que els posi en contacte amb perfils similars i activi el treball en equip, ajudant a llimar conflictes, a tenir bona relació amb el veïnat, en coordinació amb els serveis socials territorials. Aquests programes que encara no existeixen, podrien donar sortida cap al mercat privat a aquestes persones que estan més capacitades de tirar endavant la seva vida, malgrat les dificultats.

I creu que cal canviar l’opinió social sobre el fenomen dels sense llar?

El que intento transmetre per escrit o en conferències és que ens hem d’oblidar de la imatge estereotipada de la persona sense sostre com algú que no ha sabut gestionar la seva vida, però en veritat si són capaços, el que no poden és accedir a l’habitatge. Avui en dia les causes per acabar al carrer són estructurals, no individuals.

Llavors, generar sensibilitat en l’habitatge des de l’òptica paternalista té molts riscos perquè apostem per solucions parcials o temporals d’urgència, quan en realitat hem d’apostar per l’habitatge. Si bé tothom està disposat a fer obres de caritat amb la gent pobra, ningú està disposat a donar-los un habitatge digne, i aquestes persones no necessiten menjar. Necessiten un habitatge. Canviar aquesta percepció social és complicadíssim, perquè molta gent no accepta donar habitatge a persones que, segons la seva opinió, no l’hi han treballat prou o no són capaços de gestionar la seva vida … És aquest canvi de percepció el que hem de fer.

Existeix un discurs similar en altres països?

Cada vegada més… Exemples d’això són ciutats com Londres, París… Holanda com a país no, però les seves ciutats si. El tema del sensellarisme és molt de ciutats, específicament d’aquelles amb bombolla immobiliària, les ciutats globals. En aquest sentit, les ciutats que estan alineades són Londres, Amsterdam, Berlín …

¿I quin és el paper que juguen en aquest sentit les ciutats?

Hi ha una sobrecàrrega brutal sobre les ciutats. Aquestes gestionen el problema, però no poden contrarestar-perquè no poden incidir en el mercat laboral, tampoc sobre el mercat de l’habitatge ni sobre les lleis d’immigració. Aquests serien els tres pilars fonamentals per donar estabilitat a les persones.

El risc de les ciutats quan fan front a aquest problema s’evidencia quan el posen en l’agenda política o mediàtica, ja que llavors tothom et culpa del problema. Amb el tema del sensellarisme, està passant aquí, l’anterior administració ho amagava i ara que a l’ajuntament ho hem volgut evidenciar, la resposta mediàtica ens culpa d’això. Però el que volem és evidenciar-perquè és el resultat de moltes injustícies, que són supramunicipals.

Pel que fa a intervencions dirigides a alcohol i drogues en població sinhogar, quins recomanaria?

Doncs en el propi programa Housing First és molt efectiu acompanyar en la deshabituació. En el moment en què la persona té casa és molt més fàcil deixar l’alcoholisme que quan viu al carrer o un alberg. Això que sembla molt obvi ha donat lloc a molt debat i expressions com “però home… com el faràs donar un pis a un borratxo!”. Doncs precisament li dono un pis perquè es pugui deshabituar i el HF és una bona aproximació, encara que la seva intenció inicial no sigui aquesta.

A males, és una estratègia de reducció de danys, en el sentit que, si la persona vol continuar bevent, que ho faci, però almenys tindrà casa. La meva postura en el tema de les addiccions sempre ha estat amb la reducció de danys i l’autonomia per decidir.

I aquestes estratègies, poden ajudar a reduir les molèsties al veïnat?

Segur. En part, les molèsties vénen perquè les persones consumeixen en públic al no tenir espai privat.Per exemple, el consum en joves no molesta a ningú excepte a les seves famílies. Potser alguna vegada facin soroll o tinguin problemes amb la policia urbana, però en general… ¿quin impacte té el seu consum? Sempre es diu que el problema de drogues és el de la marginalitat urbana, però quan mirem a les discoteques, no hi ha comerç de drogues?

En aquest sentit, les relacions amb els veïnats veuen multiplicat l’impacte de les addiccions quan la persona no té un espai privat i consumeix en públic, on interacciona amb la resta de gent.

Quina és la seva opinió pel que fa a intervencions dirigides a l’alcohol i drogues per a persones sinhogar?

En el tema de les addiccions ho tenim claríssim. Moltes persones que refan la seva vida i abandonen la seva addicció, es troben estancades i el desànim per no poder accedir a l’habitatge amb un mal treball fa que tinguin recaigudes en les addiccions. I això és així perquè no hem pogut estabilitzar la qüestió relativa a l’habitatge.