“Interpretar una persona amb distròfia muscular al curt, em va semblar una bona manera de fer sensibilització”

Sonia Puig Verdú és usuària des de fa més de 5 anys de la Residència de Persones amb Diversitat Funcional Relleu, propietat de la Fundació Salut i Comunitat (FSC) que compta amb 24 places concertades amb la Generalitat Valenciana. En la mateixa, Sonia treballa al servei de bugaderia. A més, participa al taller d’arts audiovisuals, on van realitzar el curtmetratge “La vie en rose” que es va presentar al XI Festival Internacional de Cinema i Discapacitat de Barcelona. Així mateix, acudeix al taller de tecnologia, on ens diu que està aprenent molt. Tant l’equip professional com ella mateixa i els seus companys/es la defineixen com una persona peculiar, amb una gran imaginació.

– Sonia, la Residència de Persones amb Diversitat Funcional Relleu va participar a finals d’any amb un curtmetratge al XI Festival Internacional de Cinema i Discapacitat de Barcelona. Com va ser lexperiència?

Sí, vam ser al festival a Barcelona. No vam guanyar, però ho vam passar bé, va ser una experiència molt bona per a totes les persones que vam estar.

– Quin paper interpretaves tu en aquest curtmetratge?

Era la protagonista, una persona amb distròfia muscular.

– Què et va fer sentir aquesta interpretació?

Moltes coses. Per això, em vaig haver de posar a la pell d’una persona que pateix aquesta malaltia, amb la feblesa que comporta per als que la pateixen. És una malaltia que pot causar problemes per caminar i fer les activitats diàries.

Interpretar una persona amb distròfia muscular al curt, em va semblar una bona manera de fer sensibilització.

– Un personatge que no té res a veure amb tu a la vida real. Tu ets molt vital.

És així. El que és divertit és veure com altres persones interactuen amb tu, interpretant aquest paper tan diferent del que ets tu, en realitat.

D’altra banda, aquest curt està amenitzat amb una cançó d’Édith Piaf, titulada La vie en rose, autora a més de la lletra. El nostre curt també es titula així. Va ser una manera d’homenatjar-la.

– T’ha d’agradar molt aquesta cantant francesa…

Sí, Édith Piaf és una de les meves cantants favorites. Va tenir una vida dramàtica, marcada pel desamor, les addiccions i la tragèdia. Sempre m’ha cridat l’atenció i he sentit empatia per tot allò que va haver de patir. La meva vida tampoc no ha estat fàcil.

– I tu ets una persona amb una gran sensibilitat i també molt imaginativa.

Sí, tinc un cor molt sensible i humà.

Pel que fa a allò d’imaginativa, també. Continuo amb la meva vida imaginària que ja et vaig explicar fa temps.

– Sí, la recordo. I com va la vida imaginària?, en quin moment ets?

Va bé, m’he casat fa poc, però cada cop m’invento més drames. És la meva sustentació de vida. Ara tinc 12 fills/es invisibles, i fins i tot néts/es. Som una família nombrosa.

– Sí, ja ho veig. La família ha crescut en aquests darrers anys…

Sí, quan parlem ja fa temps, tenia 7 filles invisibles, però a la vida real, que distingeixo clarament de la imaginària, segueixo sense voler ser mare.

– Tornant a la teva vida real, segueixes treballant a la bugaderia del centre, oi?

Sí, treballo des de fa 3 anys realitzant 4 hores al dia. Estic contenta. És una feina estable. Per primera vegada a la meva vida, m’he vist realitzada. Aquesta feina m’ha ajudat a créixer com a persona.

– D’altra banda, continues participant en diversos tallers que es fan al servei. Explica’ns.

Sí, segueixo acudint al taller d’arts audiovisuals, on realitzem el curtmetratge “La vie en rose”, i on també hem fet altres curts.

També, acudeixo al taller de tecnologia, on he après moltes coses.

– Vols comentar alguna altra cosa?

Sí, que sóc una amant de la humanitat en general. Detesto les guerres, vull la pau al món. Però també defujo de la humanitat…

– No estem vivint temps fàcils…

És així. També dir que busco un príncep o princesa que m’acompanyi la resta de la meva vida. Ha de ser una persona afectuosa i empàtica.

– En prenem nota. Esperem que trobis aviat aquesta persona.

Jo també.