Intervenció grupal al “Equip d’Atenció a les Dones” de l’Ajuntament de Barcelona

L’Equip d’Atenció a les Dones (EAD) de l’Ajuntament de Barcelona, ​​gestionat per la Fundació Salut i Comunitat, inclou la intervenció grupal en l’atenció a les dones víctimes de violència en funció del moment de la intervenció en què es troben les dones ateses.

L’objectiu fonamental d’aquesta estratègia és la deconstrucció dels rols i estereotips de gènere, perquè les dones poden visibilitzar la seva pròpia història de maltractament.

Dins d’aquesta intervenció grupal terapèutica participa una altra de les iniciatives de FSC: el Projecte Malva, que pretén incloure en aquestes sessions un treball d’identificació de la relació existent entre la violència i el consum de substàncies.

Aquests tallers grupals aconsegueixen iniciar l’anàlisi dels consums i contextualitzar la seva responsabilitat en les agressions, detectar els possibles consums per part de les dones que s’atenen en l’EAD i poder mantenir un procés terapèutic paral·lel de la drogodependència. Desmitificar les falses creences que les dones tenen sobre si mateixes per ser consumidores i que es reafirmin en el dret que tenen a sortir d’aquesta situació i rebre ajuda per a això.

Les narracions que plasmem a continuació, a tall d’exemple, ens reafirmen en la necessitat de treballar activament en la interpretació que es fa de l’abús d’alcohol i altres drogues, ja sigui per part de la dona com de l’agressor. Analitzar el paper que ha jugat en la situació de maltractament, per tal de contextualitzar adequadament la responsabilitat que se’ls assumeix a aquests consums en el procés de violència:

Magda compte que el seu marit era alcohòlic i que va desenvolupar una malaltia derivada d’aquest consum, i que aquest va ser el moment en què va començar el maltractament, “la malaltia el tenia com boig”. Es per a pensar, ens mira i com si acabés de descobrir diu, “ja abans de tenir aquesta malaltia em tractava malament, molt malament. Encara que mai es va acudir pensar que allò no era normal, és ara quan m’estic donant compte, des que vinc aquí“. Ella continua parlant, com si estigués reflexionant sobre aquesta situació en aquest mateix moment, és ara quan comença a entendre que el considerava normal, no ho era. “Em tractava sempre malament, però quan bevia la situació cada vegada era pitjor, clar, ell estava malalt, i ell no podia controlar el que passava, el problema era el maleït alcohol”. Després d’escoltar les intervencions de les seves companyes i de les terapeutes, demana novament la paraula: “En realitat, era ell qui bevia, moltes vegades li vaig demanar que anés a que l’ajudaran a deixar de beure, però ell no volia, el decidia seguir bevent, fins i tot crec que de vegades bevia més, a propòsit, perquè quan em pegava la culpa no fos d’ell, sinó de l’alcohol, però jo em vaig casar amb un home no amb una ampolla“.

Rosario reconeix amb molt esforç que ella va beure molt, “jo no considerava que fos un problema, jo sempre he vist al meu voltant que la gent bevia constantment, el meu pare bevia molt, i el meu germà també. El meu pare era alcohòlic i pegava a la meva mare, ell sabia que ella mai l’havia de deixar, i de fet encara segueixen junts. El meu pare es comportava de manera diferent quan estaven en reunions amb la família, encara que anava begut igual, però es controlava i s’esforçava per semblar serè“. “Jo vaig començar a beure sense adonar-me’n, em sentia més tranquil · la, pensava menys, i sense adonar-me d’un got de vi amagat en un armari de la cuina es va tornar un costum“. “Em vaig adonar que no podia seguir així quan els meus fills em van dir que em necessitaven per poder salvar del seu pare, en aquest moment deixi de beure , havia de tenir cura d’ells“.

Pilar ens explica, que prenia psicofàrmacs sota prescripció mèdica, i amb molt esforç verbalitza: “diverses vegades prengui moltes pastilles, d’aquesta manera em portaven a l’hospital, i em deixaven allà ingressada, descansava del que passava a casa”. Després d’aquests ingressos el van mantenir la medicació, però ella prenia més quantitat per suportar la situació de violència, “jo anava mig zombi i així no m’assabentava. Em inventava lucinacions i símptomes que no tenia perquè em donessin més medicació fins que el psiquiatre es va adonar. Llavors em vaig sentir culpable. “

Aquestes intervencions grupals aconsegueixen, per tant, treballar activament les situacions viscudes i la diferència d’atribucions que es fa al consum depenent de si és per part de l’agressor o de la víctima

Normalment en l’home serveix com a excusa al seu comportament atribuint tota la responsabilitat de l’agressió a la substància consumida i no al consumidor. Sota aquesta idea errònia es fonamenta l’explicació del comportament de l’agressor, així com les expectatives de millora si s’abandona el consum, i facilita que les dones romanguin en aquesta situació esperant que en cessar el consum, cessi la violència que reben.

No obstant això en la dona, aquests consums poden aparèixer com a conseqüència de les agressions, utilitzant l’automedicació o el consum com a estratègia d’afrontament o alleujament de la situació, o pot estar abans el problema de dependència, augmentat la seva vulnerabilitat i per tant la probabilitat de rebre violència. En ambdues situacions s’experimenta una gran culpa, creient que el consum les fa responsables de la violència que reben pel seu mal comportament. Aquesta interpretació, al costat de la problemàtica afegida de la drogodependència impedeix que la dona avanç. La dona consumidora té menor capacitat de reacció, i aquesta dependència provocarà que tingui més reticències a sol·licitar ajuda, per la por a les conseqüències de descobrir el consum, fomentant un cercle d’aïllament.