La Fundació Salut i Comunitat assumeix la gestió de centres procedents del Grup Emaús

Qui va dir que “ho vam fer perquè no sabíem que era impossible” ?, Jean Cocteau ?, Mark Twain ?, Albert Einstein ?, els tres ?, van ser altres intel·lectuals practicants? Sí, practicants, perquè, com deia el geni de Pablo Picasso, “quan arribi la inspiració, que aquesta em agafi treballant”.

El que escriu no té la resposta però sí la té, o almenys creu tenir-la, quan aquesta pregunta es trasllada a ¿per què no han desaparegut els serveis d’atenció a col·lectius “fràgils” com són els d’infància i de diversitat funcional que estava gestionant fins fa poc el Grup Emaús?

Potser abans convé aclarir al lector/a que el Grup Emaús és una entitat social i solidària que està integrada per diferents associacions i fundacions que operen a la comarca de la Marina d’Alacant des de fa uns 40 anys i que, per múltiples circumstàncies adverses, es troba en un procés de liquidació concursal que semblava comportar el tancament progressiu dels seus serveis, amb el consegüent perjudici que se li ocasionava, tant a les centenars de persones ateses com als/les gairebé 300 treballadors/es que compartien amb ells el seu dia a dia.

Bé, això és el que semblava però… els/les treballadors/es dels diferents centres d’aquesta entitat, en lloc de resignar-se i esperar un final que semblava imminent i inevitable (el trasllat dels/les usuaris/es de les que eren seus “cases” -per a molts des de feia anys-, el seu entorn, les seves “famílies”…), es van enfrontar a l’adversitat. I per adversitat s’ha d’entendre el seguir treballant encara que es duran mesos, molts, sense cobrar. Els Dani, les Isas, els Ivan, les Margues, els Francescs, els Joan, les Vimas, les Silvias, etc. van demostrar amb treball i dedicació, i ben assessorats des dels seus respectius sindicats -quina gran tasca! -, que el més important eren les persones a les que atenien.

Aquest esforç no va ser en va i la resta d’actors principals d’aquesta història de “l’impossible”, també van optar per prendre un paper principal ja que la causa ho mereixia. Cal destacar el paper de l’Administració Concursal, una figura que ha de vetllar en primer lloc per l’interès dels creditors del concurs mercantil, però que ha demostrat “ànima, equitat i humanitat” en totes les seves accions. Ha estat un dels grans artífexs d’aquest èxit.

Però davant la situació d’emergència social real en què es trobaven els projectes gestionats per aquesta entitat era necessari, vital, que des de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana es liderés el procés de tancament -¿salvación?- dels projectes gestionats fins a la data. I així va ser. Així ha estat. I principalment per l’obstinació sostingut que ha caracteritzat el treball realitzat des de les direccions generals d’Infància i Adolescència i de Diversitat Funcional, ja que des del primer moment les dues direccions generals van entendre que havia de prevaler l’atenció de les persones usuàries per sobre de tot, però sense oblidar l’impacte que les mesures que s’adoptaran poguessin tenir a les seves famílies i en els/les treballadors/es.

No ens podem oblidar tampoc d’altres agents socials, d’administracions locals, d’entitats financeres com Triodos Bank, de proveïdors locals, de donants anònims … doncs tots ells, cadascun amb la seva quota corresponent, han contribuït a fer-ho possible…

I la Fundació Salut i Comunitat (FSC) ha contribuït d’alguna manera a aconseguir aquest somni que semblava impossible impossible?

Doncs, segons l’opinió d’aquest simple narrador que ha conegut de primera mà els últims mesos de la història d’aquesta entitat alacantina, la resposta és senzilla: si.

Mesos que donen per a molt. Moments emotius, disgustos, nervis, pau inquietant… tot un ampli repertori de contradiccions però, com se sol dir, la primera imatge és la que compta i aquesta primera imatge, quan es va tenir opció de conèixer la tasca realitzada en els diferents centres, ens captivar. Era impossible no impregnar-se del afecte i la sensibilitat que es respirava a cada servei davant les persones que més necessiten d’aquest afecte i sensibilitat. ¿Es podia no fer res quan estaven a punt de desaparèixer les “cases”, “les seves cases” de moltes d’aquestes persones i tantes famílies corrien el risc de veure que la seva economia es ressentís greument? Doncs no, una entitat com la nostra ha d’intentar ser part de la solució, i així es va traslladar des de la gerència de FSC a la resta de l’entitat, començant pel nostre Patronat i el seu president al capdavant, ia tots aquells que, en major o menor mesura, poguessin / volguessin obrar aquest “miracle”. I així es van iniciar uns llargs mesos de treball, però més llargs ho són per a aquells que viuen en la incertesa constant, i per si això no fos poc, amb data gairebé certa de finalització.

Sí, han estat mesos d’ardu treball en què la nostra fundació ha col·laborat i/o negociat amb el mateix equip directiu d’Emaús, amb l’Administració Concursal, amb els/les treballadors/es, amb sindicats, amb la Generalitat Valenciana … però sempre amb la voluntat d’aconseguir que els projectes es mantinguessin i que continuessin, si no tots, la majoria d’ells, encara que el gestor final no fos la nostra entitat. I sí: gràcies a aquest treball conjunt, cooperatiu, solidari en el qual totes les parts implicades han remat en la mateixa direcció, s’ha arribat a bon port.

En concret, ens referim a la gestió des del passat 1 de juliol de 86 places per a infants i 21 per a persones amb diversitat funcional en centres, tots ells ubicats en diferents municipis de les comarques de la Marina Alta i Marina Baixa, a la província de Alacant. Aquests projectes els ha començat a gestionar la nostra entitat a través d’un procediment d’emergència dictat per la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives.

Així doncs, reprenent aquesta sàvia afirmació de Sèneca, vigent més de 2.000 anys després, “no és perquè les coses siguin difícils que no ens atrevim. És perquè no ens atrevim que les coses són difícils “.En aquest cas, gràcies a la suma de moltes voluntats que un dia es van declarar imbatibles, ja que la causa ho mereixia, els serveis d’infància i diversitat funcional segueixen, l’essència dels mateixos també i ara només queda treballar. I molt. Però això només és treball, el titànic ja s’ha fet ja que ningú sabia que era “impossible”.