La conducta d’el joc comença sent un joc, però no és cap joc, si bé en principi es viu sense percepció de risc. Així ho afirma la nostra entrevistada Ana LC, usuària de el Servei d’Atenció a les Addiccions Comportamentals (SA@C) de la Fundació Salut i Comunitat (FSC). L’acompanya en l’entrevista Maite Soler, responsable de el projecte a la nostra entitat que, a més, ha estat la psicòloga que ha estat amb ella durant el seu tractament terapèutic, un tractament que s’ha estès durant nou mesos i que actualment continua.

– Com et vas iniciar en el joc en línia i com va anar evolucionant aquesta problemàtica?

Ana – Em vaig iniciar de forma lúdica, a través d’el típic grup d’amics  que va començar a utilitzar els bons de benvinguda ia realitzar apostes esportives online.
En el meu cas, va ser en el típic menjar amb amics a casa d’un d’ells; vam posar 50 euros per parella i des del compte que tenien oberta, vaig iniciar l’aposta. Tan fàcil com fer un  bizum.
Particularment, a mi no em cridava l’atenció aquest tipus d’apostes, però navegant al portal de joc en línia, em vaig adonar que també hi havia la possibilitat de jugar en un casino que sí m’interessava.
El següent pas, el vaig donar quan amb el meu marit, va sorgir la idea de jugar nosaltres des de casa, algun diumenge, de forma puntual. Ens vam proposar poder jugar una mica, havíem guanyat una mica de diners i potser, si apostàvem de nou, podíem guanyar alguna cosa i anar a menjar fora o fer coses així.
Amb això, vam passar de jugar un diumenge a el mes, a fer-ho cada cap de setmana i d’apostar 50 euros, a apostar 100, 200 o 300 euros cada setmana. Sempre apostant la quantitat que anàvem perdent.
A el temps, passem a fer-ho entre setmana. Cada vegada, el joc en línia tenia una major presència en les nostres vides. En aquests moments, quan estàs tan “atrapada” en el joc, no saps ni el que t’estàs gastant, fins que la targeta no dóna més crèdit.
Llavors sorgia l’angoixa de diners perduts, fent que tornés a jugar per recuperar els diners, l’objectiu era tornar a guanyar.

– A partir d’aquest moment, quins diries que són les conseqüències de la conducta d’el joc? 

Ana- Són moltes: pèrdua de diners, veure’t sotmesa a crèdits de el joc, demanar diners als amics, a més de tot el que mentalment comporta, perquè estàs patint a l’veure com vas a aconseguir aquests diners.
Vaig començar a retornar rebuts, no tenia diners per pagar les factures, ni tampoc per menjar. Aquesta situació feia que tingués insomni i nivells d’ansietat molt elevats, entre altres conseqüències; estava en un cercle viciós, si bé en principi vivia aquesta situació sense percepció de risc.

– Quina és la situació que promou la demanda de l’tractament especialitzat?

Ana – El detonant per demanar tractament va sorgir després de diversos intents fallits per la meva part per deixar de jugar, quan vaig veure que tornava a caure. El meu entorn no em veia bé, ja que els demanava diners, i intuïen que havia d’haver algun problema…
Els meus amics / es i els meus pares van parlar amb mi, sabien que no estava bé mentalment i que necessitava ajuda. Els meus pares em van proposar que demanés ajuda i, per tal de sortir d’aquesta situació, vaig acceptar. Aquesta ansietat també em va ocasionar una pujada de pes molt important.

– Maite, com a psicòloga d’Ana, hi ha percepció de risc que comporta el joc en línia, en aquests moments?

Maite – Està molt normalitzat pensar que no hi ha un risc en fer unes apostes des de casa amb un grup d’amics.
A l’inici, aquesta activitat, era viscuda per Ana sense percepció de risc, era com jugar a les cartes després de dinar. Però no és cert perquè en aquests jocs es donen altres factors com són, entre d’altres: que, d’inici, ja et donen diners amb els bons de benvinguda (fa que percebis que ja has guanyat, així de fàcil, sense fer res); la disponibilitat de 24 hores els 365 dies de l’any; no vas a un casino físic ni veus les cares de persones que porten hores “atrapades” amb les màquines; permeten evadir-te i desconnectar de la teva malestar sense sortir de casa i amb un mobiliari (llums, músiques, premis…) que capta la teva atenció…
D’altra banda també, la facilitat de pagament que ofereixen les targetes de crèdit i els crèdits que no paren d’anunciar-te que, de manera gairebé immediata, tornes a tenir diners en el compte. Tot això fa que la premissa el joc responsable, no es pugui mantenir, ja que tot són facilitats perquè no hagis de “aturar” la partida.

– Anna, com recorre a aquest servei dirigit per FSC?

Ana – Una amiga que va estudiar amb mi Psicologia, m’ho va recomanar. Concretament, a través de la derivació d’una professional que té a la Fundació Salut i Comunitat com a entitat de referència.

– Quina és l’evolució des de llavors?

Ana – Vaig iniciar el tractament al setembre i al cap de tres mesos vaig tenir una recaiguda, la situació no va ser fàcil ni per a mi ni per a la meva família. En teràpia, treballem la recaiguda com a part de el tractament. Des de llavors i fins al dia d’avui, no he jugat.
Estic molt contenta i feliç, el tractament m’ha ajudat molt en la meva addicció al joc, però també en els meus temes personals i el meu “bombolla familiar” (relació amb els meus pares i parella). El joc està i passa per alguna cosa. Aquesta addicció i el poder deixar de sentir-me culpable o sentir vergonya per jugar, ha anat deixant de ser el principal, a mesura que he pogut anar comprenent el malestar emocional que hi havia darrere. He pogut entendre als meus pares, entendre-me a mi mateixa i saber per què jugava i com em sento, així com tenir eines per evitar tornar a tenir una recaiguda.
La meva valoració de l’tractament rebut per addicció a el joc en el Servei d’Atenció a les Addiccions Comportamentals de FSC és molt positiva. He recomanat el centre a un familiar i un amic. I a tota aquella persona que es pugui sentir identificada amb les meves paraules.

– Maite, en què ha consistit el tractament?

Maite – Inicialment, es va fer una avaluació de l’motiu de consulta, en aquest cas de el joc en línia, per poder dissenyar una estratègia terapèutica d’acord amb la pacient, i es van realitzar sessions amb la família d’origen i amb la seva parella, amb les quals es va poder acabar de valorar la conducta problema.
Es van identificar les situacions de risc internes i externes, i es van establir una sèrie de pautes que tenien com a objectiu extingir la conducta. D’altra banda, es va treballar la funció de el joc i els pensaments distorsionats, en relació amb això.
La pacient va poder conèixer-se i reconèixer-se, aprenent de la seva addicció, podent trobar explicacions al seu funcionament i al seu malestar emocional. Des d’una nova mirada centrada en els seus recursos i capacitats, va ser gestionant situacions i obtenint eines que el van ajudar a mantenir la seva abstinència ia tenir una millor relació amb si mateixa i el seu entorn significatiu, com ella mateixa assenyala.

– Anna, com et sents ara ?, com reacciones davant un estímul associat a el joc  que se’t pugui presentar?

Ana – Ara em sento bé, però davant els estímuls de el joc no. M’adono que hi ha massa estímuls a hores molt inadequades per als joves i menors. El meu fill, que juga a futbol i amb el qual solem veure els partits de l’Barça en família, amb quatre anys i mig, m’ha arribat a dir: “Quant guanyarem amb el Barça?” Ell no entén el significat, però escolta que, si apostes pel Barça, pots guanyar 10 euros.
Et parlen de guanyar i ell es queda amb això. Hi ha moltíssima publicitat en ràdio, diaris, xarxes socials … és una cosa espectacular. Abans no em donava compte, estava tan ficada que em passava el contrari. Era una oportunitat per poder seguir jugant, però ara em molesta molt veure aquesta publicitat en mitjans i xarxes, i tampoc m’agrada la publicitat que hi ha de crèdits per jugar, no és agradable i em s’enfada. La conducta d’el joc comença sent un joc, però no és cap joc. 

– Què reflexions t’agradaria compartir en el teu cas sobre tot això? 

Ana – He comprès que el joc em servia d’escapament, i ara he sabut millorar no només les relacions familiars, sinó també les interpersonals. Sé que, si m’ha passat això, ha estat per alguna cosa, no perquè fos una persona feliç. Més aviat ha estat perquè alguna cosa en mi no estava ben equilibrat, per dir-ho d’alguna manera.
Arran d’aquesta experiència, m’he conegut millor i he identificat moltes coses. El joc venia a cobrir les meves inseguretats i temes personals que no sabia com afrontar. Quan estàs jugant, t’escapes. Estàs en una bombolla i no veus res més.
L’única cosa que vols és jugar i guanyar, guanyar, guanyar … A dia d’avui, he pogut entendre per què sentia que en la meva vida no estava guanyat i això ho buscava en el joc.
La meva família no ho entenia … Sorgien preguntes com “¿com has pogut jugar si tu ets tan bona i tens una bona formació?”, “¿Com és possible que hagis caigut en això?”, “¿No és possible el joc responsable? “. Poques persones poden mantenir un joc responsable, però les apostes no estan pensades perquè puguis controlar-les, sinó perquè no puguis, però si no ho aconsegueixes, tu ets el culpable! És contradictori.

– Maite, en aquest punt volies intervenir, per la teva part.

Maite – Sí. Les persones que juguen durant el tractament van prenent consciència que, encara que inicialment juguen amb la idea que ho fan per guanyar, és com si ja anteriorment es sentissin perdedores i el joc va confirmant que sempre perden. Perquè fins quan guanyen, segueixen jugant fins que perden.

–  Ana, què els diries a les persones que poguessin estar en la teva mateixa situació ?, i als seus familiars?

Ana- És difícil … que els entenc. Que de vegades no es veu la sortida. Que per això sempre hi ha sortida. Que els diners són diners i podràs pagar-ho tot a poc a poc. Però el que cal fer és sortir d’aquest forat, deixar-ho de cop. Que en el joc sempre es perd, es perd diners, a la família, als amics , a la parella, als fills / es, altres activitats…
Que surt, se surt amb ajuda i poc a poc. Tenim un problema que té tractament. Ara jo em sento molt orgullosa de mi mateixa.
Encara em fa vergonya, és veritat que els estereotips d’una dona que juga són més difícils per a la societat que l’acceptin i per a tu mateixa.
Als familiars els diria que tinguin paciència, que els donin molt suport i suport, ja que qui passa per això, està patint.

– Recomanaries el tractament que has fet a altres persones que puguin trobar-se en aquesta mateixa situació que tu ja has superat?

Ana- Sí, és clar, és clar! Estic molt satisfeta amb aquest tractament i el recomanaria.

– T’agradaria compartir algun altre comentari?

Ana – Sí. Dir que es tracta d’una lluita que hem de fer entre tots. No dic que es treguin les cases d’apostes perquè hi ha molta gent que viu d’això, però tot el tema de publicitat i estímuls, és molt perillós i es hauria de prescindir d’això.
Especialment, pensant en la gent que és molt jove, per la rapidesa de generar una addicció d’aquestes característiques. Vulguis o no, entrar en un casino et va a donar més vergonya, o no vas a poder entrar per ser menor, o no et vas a sentir identificat perquè els que hi són són ludòpates, però tu des de casa … pots fer-ho i ningú s’assabenta.
*No es tractaria d’prohibir-lo, però sí que siguem conscients del addictiu que és jugar i que el joc en línia genera una addicció d’una forma molt més ràpida.

– Maite, per finalitzar l’entrevista, què destacaries d’Ana, en relació amb el seu tractament terapèutic? 

Maite – Sens dubte, la seva força de voluntat a l’hora d’enfrontar a la seva addicció a el joc, la seva capacitat introspectiva a l’hora de reconèixer les seves fortaleses, així com algunes àrees de millora en les que sempre es mostra receptiva a les aportacions.
M’agradaria agrair la seva confiança, ella és la que, deixant-se ajudar, fa possible que el nostre treball sigui efectiu.

Informació de contacte de l’SA@C:

Responsable: Maite Soler
C/ Breda, 6-8. Entresòl l
08029 Barcelona
Correu electrònic:  sap@fsyc.org
Telèfon: 93 424 04 00