Podríem començar desgranant tots els riscos del consum de cànnabis: des de les diferents zones cerebrals fins els riscos socials. També podríem enumerar totes les seves bondats i utilitats. Segurament, en els dos casos els plantejaments serien certes.
La qüestió és ¿A quins interessos respon magnificar els riscos o les bondats del consum de cànnabis? Vivim en una societat on la majoria de nosaltres seríem capaços d’enumerar en un minut comportaments més arriscats que el consum de cànnabis i amb conseqüències més nocives com ara el consum d’alcohol, la conducció de motocicletes a alta velocitat, unir-te a una parella violenta, fins i tot portar una vida sedentària, etc En aquests casos no es produeix discurs al voltant dels seus riscos i/o perills… Potser perquè no hi ha intenció de prohibir? No obstant això, en el cas del cànnabis es tendeix a magnificar els riscos per tal de justificar un enfocament prohibicionista. Si parlem de riscos reals i objectius hauríem de referir a qualsevol situació que comporti riscos i, en tot cas, establir criteris: A partir de quin nivell de risc es decideix prohibir algun comportament? Seria una tasca infinita i molt difícil d’objectivar perquè tindria relació amb moltes altres variables de caràcter individual o contextual difícils d’objectivar… Per tant segurament podríem concloure que definir la prohibició del consum d’una substància a partir de la narració dels seus riscos és de tot menys objectiu.
Les persones (i aquí incloc als/les joves) hem de conèixer els riscos que comporten les situacions que ens trobem a la vida i tenim dret, a partir de la informació objectiva, a aprendre a gestionar-los. És aquí on els/les professionals de cada àmbit tenim un paper. Pretendre legislar i gestionar a partir de prohibir totes aquelles situacions que comporten riscos és, com a mínim, pretendre “posar portes al camp” i, com a màxim infantilitzar a la població.
El cànnabis, en aquest sentit, no és una excepció. Seria convenient no barrejar les diferents ideologies ni alarmismes en la definició i l’anàlisi de la situació. Parlar de riscos és una arma de doble tall: pot servir per alarmar la població en primer terme però també per perdre credibilitat en un segon moment. A aquest respecte la nostra dilatada experiència en la Fundació Salut i Comunitat en programes preventius sobre l’abús de drogues ens demostra que centrar-se només a informar sobre els riscos especialment quan són sobredimensionados- presenta una efectivitat molt limitada, i amb alguns col · lectius de destinataris pot resultar fins i tot contraproduent. Ho sabem fa anys. Ens podem permetre el luxe de perdre temps repetint els mateixos errors?
[divider_line]
Gemma Altell
Sotsdirectora de l’Àrea d’Addiccions, Gènere i Familia. Fundació Salut i Comunitat.
[divider_line]