La reforma de la Llei d’Interrupció de l’embaràs: la mal anomenada “llei de protecció de la vida”

És difícil donar arguments que no s’hagin donat ja per rebatre la nova llei promulgada pel Ministeri de Justícia. En essència estem parlant de dues qüestions bàsiques i que fan referència a la nostra manera de mirar el món: conviccions democràtiques profundes i conviccions igualitàries profundes entre dones i homes.

Pel que fa a la primera sembla una obvietat, però pel que es veu, no ho és. No crec que ningú, en cap societat del món, estigui a favor de l’avortament. És una decisió límit que respon, en la majoria dels casos, a un acte de responsabilitat: portar un ésser humà al món és molt més que concebre’l i, per tant, cal decidir portar una nova persona al món quan es tenen els recursos econòmics, personals, emocionals i quan entra en el nostre pla de vida. Els sectors més conservadors ens preparen aquesta “trampa dialèctica” en què caiem sense ni adonar-nos.

Estar a favor de l’avortament: cal afavorir una decisió responsable i conseqüent sobre la maternitat; això implica contemplar l’avortament també com a possibilitat. S’estan confonent constantment els drets amb les obligacions i és aquí on es veuen qüestionades les conviccions democràtiques profundes, quan aquesta decisió no està legítimament dipositada en la dona que està embarassada sinó que es pretén que l’Estat tuteli la vida privada de les persones i, per tant, limitar els seus drets. Especialment els de les dones. Cap dona que no vulgui avortar no estarà mai obligada a fer-ho.

És aquí quan entrem en el segon punt clau: una vegada més ens trobem amb homes regulant i legislant sobre la vida de les dones comptant molt poc (per no dir gens) amb l’opinió de les dones. El sistema patriarcal transmet, una vegada més, que la majoria d’edat mental de les dones no acaba d’arribar mai per prendre decisions sobre la seva vida i el seu cos. Les dones entren, com a categoria social, dins del grup de persones que han de ser tutelades perquè no saben prendre decisions encertades, perquè hi ha ciutadans de primera i de segona.

Si entrem en profunditat en el que hi ha darrera d’aquesta llei i l’impacte que crea en la vida de les dones, hem de posar de manifest el model ideològic i polític que hi ha al darrera. Ens tornem a trobar amb el control de la sexualitat de les dones: la sexualitat està vinculada exclusivament a la reproducció i, de no ser així, és castigada. Des de sempre ha estat un poder massa important, el de la reproducció de l’espècie, com perquè el sistema patriarcal es permeti deixar-lo en mans de les dones. Aquest és un intent més de reprimir, controlar i subjugar les dones per la via de no deixar-les triar sobre la maternitat. Si les dones no podem decidir si volem ser mares i quan volem ser-ho, no podem decidir sobre el nostre projecte de vida personal, familiar ni professional. Tornen a apel·lar al nostre paper de cuidadores i de “ser per als altres”.

La segona part d’aquesta reflexió ha de fer referència, necessàriament, a la fantasia del poder de la prohibició i les seves conseqüències. Les prohibicions no aconsegueixen canviar substancialment els comportaments; en tot cas augmenten les pors, les repressions, la clandestinitat i, en aquest cas, la diferència entre classes socials: les dones que necessitin avortar ho seguiran fent. Aquelles que tinguin més recursos econòmics ho faran en condicions més segures (dins o fora del país) i aquelles que no tinguin recursos econòmics –una raó clara, per cert, per decidir avortar– ho faran amb major risc per a la seva vida. És així, torna a ser allò de sempre. Perquè les persones tenim un impuls natural cap a la llibertat, què hi farem… Això no és justícia.

Aquesta llei torna a posar les persones, en concret les dones, en diferents categories en funció de la seva classe social. Com podrem seguir omplint-nos la boca amb polítiques sobre la igualtat entre homes i dones si les dones ja no serem lliures per decidir sobre el nostre cos i la nostra vida? No seria millor que el govern s’ocupés de la supervivència dels/les que ja hi som? Què els interessa, la vida com a concepte o la vida de les persones? No seria millor, en un món ideal, que les dones decidissin ser mares quan volen i poden?

En la nostra tasca social veiem dia rere dia dones que necessiten sentir que tenen opcions per decidir sobre la seva pròpia vida, sentir que recuperen el control que algú els va prendre en algun moment. Dones, algunes ja són mares i d’altres no ho són, és igual; el seu present i el seu futur depenen de no ser jutjades des del pedestal d’una certa moral i de la llibertat de triar el seu propi camí. Qui és l’Estat per decidir per elles, per nosaltres, per totes i tots?

Gemma Altell
Psicòloga especialista en gènere i violència de gènere
@Gemmaltell