El passat dia 20 de juny, com a colofó ​​a una setmana intensa d’activitats a les diferents plantes del centre per celebrar el seu 10è aniversari, es va viure una tarda plena de ritme i emocions en la Residència i Centro de Dia de Gavà. La Fundación Salud y Comunidad gestiona este servicio desde enero de 2012 en consorcio con el grupo Lagunduz.

Quina tarda la d’aquell aniversari!

En aquest final de festa van estar presents representants de l’administració titular de l’equipament,l’ICASS, també de l’Ajuntament de Gavà, així com familiars, voluntaris i treballadors que van acompanyar en tot moment als usuaris del centre.

Per part de FSC, va assistir el nostre president, Francisco González, el director de l’Àrea d’Atenció a la Dependència, Toni Gelida, i altres directors de residències gestionades per la nostra entitat.

Els assistents a l’acte, més de 100 persones, van ser obsequiats amb una medalla commemorativa elaborada pels usuaris a la seva entrada al centre. Cal assenyalar que el vestíbul de l’equipament es va decorar per a l’ocasió d’una manera especial. Es va realitzar un mural de grans dimensions en què es mostrava, en format similar a l’utilitzat a Facebook, un recull d’imatges i una exposició de fotos temàtiques amb els usuaris, familiars i professionals que han format part del centre al llarg de la seva trajectòria .

L’acte va començar amb unes paraules de benvinguda de la directora del servei, Isabel Gavilán, i amb les de dos dels treballadors més antics, Jaume Castell i Montse Horts. Ells van exercir, amb inusual espontaneïtat i aplom, de presentadors de l’esdeveniment. A l’inici de la presentació, la tinenta d’alcalde de Gavà, Apolonia Herrera, va tenir paraules d’elogi i va manifestar que “aquest centre és un referent per a la ciutat”, fent entrega d’un diploma honorífic que recollia la commemoració de l’efemèride.

Seguidament es va projectar un vídeo elaborat pels treballadors del servei, en què diversos usuaris expressaven els seus sentiments i les vivències del seu dia a dia en l’equipament. Va ser inevitable aplaudir després de cada un dels vídeos.

[one_half][/one_half]

[one_half_last] [/one_half_last]

Un dels moments més emotius va tenir lloc quan un familiar d’una antiga resident del centre, el Sr José Antonio Cant Tello, va pujar a la tarima del petit escenari, que ell sol va omplir en un moment, per llegir un escrit que mesos enrere havia fet arribar a la direcció de la residència. Amb això volia mostrar el seu agraïment per l’atenció professional i per l’afecte que tota la plantilla d’aquest centre havia mostrat la seva tia durant els seus anys d’estada en el mateix.

El seu to, les seves paraules i la serenitat amb què les va transmetre, van aconseguir que tots els presents es poguessin posar, per uns instants, en la seva pell. A la pell d’un familiar. Sens dubte, les seves paraules van ser un al·licient més per a tots nosaltres.

I, després d’haver aconseguit la pau en els nostres cors, ara tocava accelerar el ritme dels mateixos. I res millor que marcar-nos uns passos de country! Va ser l’Associació Cultural Can Nicanor, amics de la residència des de fa anys, els encarregats d’aixecar dels nostres seients i fins i tot, en alguns casos, de les seves cadires de rodes. Quina ritme! Les palmes al ritme de la música i els passes sobre l’escenari ens van contagiar al llarg de la seva intervenció. Bravo!

Però, sens dubte, un dels moments més emotius de la festa va ser la intervenció de la nostra coral. Una coral formada per usuaris i familiars que, amb més de trenta persones a l’escenari, va aconseguir que tots els assistents cantéssim amb ells temes populars que formen part d’un repertori que assagen regularment dins la programació d’activitats del centre.

Curiosament, no va ser una cançó de la coral la que més aplaudiments va aconseguir arrencar del públic, sinó unes paraules pronunciades per una de les seves representants, la Sra Josefa Vaques, esposa d’Antonio Orellana, que-amb el micròfon en mà-va agrair l’atenció oferta al seu familiar. I-en una arrencada més propi d’una folklòrica en el punt més àlgid de la seva cobla-va parlar d’aquest centre com“l’avantsala del cel”. Els aplaudiments es van succeir a les seves paraules.

El nostre president, Francisco González, va fer entrega seguit d’un diploma a Miguel Garrido, usuari del Centre de Dia Se li va voler reconèixer així el seu excel·lent treball diari que ha permès transformar un solar de la part davantera de l’equipament en un autèntic verger.

I, com en les Olimpíades de Barcelona, ​​el tancament li va correspondre a una cançó que s’ha convertit en el lema dels usuaris, familiars, voluntaris i treballadors d’aquest centre: “Amics per sempre”. Una cançó que respira il·lusió, que encomana alegria, amistat, companyonia, humanitat … Valors, tots ells, presents en el dia a dia d’aquest centre.

Però com es limitaria l’equip de professionals de la “Concòrdia” que aquesta cançó sonés pels altaveus! No, ells no podien quedar aquí i, en el seu afany de donar una mica més, van elaborar un vídeo, un “lipdub”(“doblatge de llavis”) en el qual apareixien totes les persones que conviuen en el dia a dia del centre. Si algú vol fer-se idea del dia del mateix, només té a veure aquest vídeo. No coneixerà les activitats, ni el servei de restauració o l’atenció rehabilitadora, … Veurà el més important: el gran cor de la Concòrdia.

I Jaume i la Montse, els presentadors per un dia de la festa, en la seva línia de picardia i efervescència de la qual van fer gala durant tota la tarda, van aconseguir sortir-se del guió, encara que només fos per una vegada, per aconseguir que tant Isabel Gavilán, directora del centre, com Toni Gelida, pugessin a l’escenari per dir unes paraules abans de donar per concloses les actuacions. Tots dos van dedicar unes paraules d’agraïment a tots els presents, però de manera especial als treballadors del centre per la seva tasca diària en la cura de les persones grans.

Després d’aquestes, es va convidar als presents a la sala d’exposicions en què es recollia una mostra dels treballs realitzats pels usuaris en els diferents tallers ocupacionals als quals acudeixen. Els assistents, entre canapè i canapè, van poder veure i tocar diverses de les petites obres d’art realitzades pels usuaris.

I quan ja semblava que la festa dequeia, de fet la majoria dels assistents ja havien marxat als seus domicilis, a altres dependències del centre … encara hi va haver temps per a més. En aquest moment la música va tornar a sonar i en la “intimitat” de la sala d’exposicions, i ja sense públic, l’equip de professionals de la “Concòrdia”, que segons sembla no tenia prou amb tota la feina extra que li havia suposat en els últims mesos la preparació d’aquest aniversari tan especial, va tornar a rememorar les actuacions amb les que el dia anterior havien obsequiat els assistents.

El vestuari, la coreografia, les veus … van tornar a prendre protagonisme i van permetre perllongar l’optimisme durant uns minuts més. La veritat és que les anècdotes en aquest moment es van succeir sent un reflex més de la sintonia i la companyonia dels professionals de la plantilla. Uns professionals als quals no cal més que agrair el seu esforç en la preparació de l’esdeveniment i que estiguessin pendents del més mínim detall durant l’acte.

¡”Concòrdia”, feliç 10è aniversari!