La paraula “estigma” procedeix de l’antiga Grècia, on es referia a una marca gravada al cos, amb què els qui cometien faltes greus eren exhibits públicament davant la societat i s’assenyalava que havien de ser evitats o rebutjats.

A l’àmbit de les ciències socials, el concepte d’estigma va ser incorporat pel sociòleg canadenc Erving Goffman, considerat com el pare de la microsociologia. Es tracta d’un dels enfocaments o nivells d’anàlisi de la sociologia, centrat en la naturalesa de les interaccions i de l´acció social humana quotidiana, a petita escala.

Goffman, al seu llibre Estigma. La identitat deteriorada (1963) , va definir l’estigma com “el procés en el qual la reacció dels altres fa malbé la identitat normal”, diferenciant tres formes d’estigma: el “cordisme” o “mentalisme” per la imposició d’un diagnòstic mèdic de trastorn mental (o l’experiència del trastorn); una forma de deformitat o una diferenciació no desitjada i lassociació a una determinada raça, creença o religió (o absència daquesta).

Una de les característiques fonamentals de la investigació sobre estigmatització és centrar-se en la perspectiva de les persones estigmatitzades, analitzant els efectes de l’estigma i les estratègies d’afrontament que utilitzen per reduir-lo, com afirmen Molero i altres (2017).

D’acord amb aquests autors, la internalització de l’estigma consisteix en el grau d’acceptació que la persona estigmatitzada té de les característiques negatives atribuïdes al grup en conjunt, així com el grau en què les incorpora al sistema de valors i al seu autoconcepte. .

En aquest sentit, la majoria dels estudis sobre l’estigma internalitzat (element que forma part de l’autoestigma) s’han realitzat en persones amb malaltia mental i en persones amb el virus d’immunodeficiència humana (VIH), posant de manifest que la discriminació percebuda té efectes molt negatius sobre el seu benestar psicològic.

Pel que fa a les persones amb VIH, diverses investigacions han demostrat l’existència d’un alt grau d’internalització de l’estigma que, de vegades, arriba a ser més alt que el mateix estigma existent envers aquestes persones a la societat.

D’altra banda, les persones estigmatitzades afronten l’estigma internalitzat de maneres diverses. D’acord amb Barreto (2015), les estratègies d’afrontament més importants diferencien respostes proactives que intenten evitar la circumstància estressant o reduir-ne l’impacte i les estratègies reactives que se succeeixen. També distingeix entre respostes centrades en el problema que tracten de resoldre la causa de la circumstància estressant i les respostes centrades en les emocions, que tracten de reduir-ne l’impacte emocional.

A més, tal com mantenen els ja citats Molero i cols. (2017), les estratègies d’afrontament es poden agrupar en funció del caràcter individual, grupal o societal.

Amb relació a això, entre les estratègies d’afrontament individuals més utilitzades per les persones estigmatitzades, hi ha les següents: l’evitació de les interaccions intergrupals, l’ocultació de la identitat estigmatitzada o enfrontar-se a la discriminació.

Pel que fa a les estratègies grupals, entre elles, destaquen la mobilitat individual (canviar de grup), la creativitat social (tractant de reduir la importància de la dimensió estigmatitzada. Per exemple, protegint-se la persona davant dels estereotips, mostrant la superioritat de la seva dimensió grup en altres dominis) o l’acció col·lectiva, per tal de millorar l’estatus del grup.

En el cas de les persones sense llar que atenem als diversos serveis gestionats i dirigits per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), detectem estratègies individuals per protegir-se davant de l’estigma i esquivar la identificació, com pot ser el fet d’evitar altres persones sense llar, tant durant la situació dexclusió residencial com quan les seves circumstàncies milloren. Això respon al que seria la recerca de la diferenciació respecte al grup i tots els prejudicis que l’acompanyen.

Tot i que, per contra, pel que observem en alguns centres d’aquesta tipologia gestionats per la nostra entitat, també n’hi ha que configuren la seva identitat de manera conscient al voltant de la seva situació d’exclusió residencial i de la subcultura que envolta la vida al carrer. D’aquesta manera, reivindiquen l’heterogeneïtat del grup, enfrontant-se a les idees estereotipades difoses i evidencien la vulneració del dret a un habitatge digne. En aquest cas, es pretén una millora del seu estatus de manera col·lectiva.

Així mateix, un efecte important de l’estigma en el pla social és l’exclusió a què es veuen sotmeses aquestes persones. En el context de l’estigmatització, ia través de diferents accions, amb el temps es van aconseguint els canvis necessaris a les lleis i institucions, per anar aconseguint la igualtat de drets, si bé encara queda camí per recórrer.

Tal com assenyalen aquests autors, no és tasca fàcil anar aconseguint canvis que es vegin reflectits de forma efectiva a la societat. Tot i això, la història ha demostrat que la mobilització dels grups estigmatitzats ha aconseguit importants avenços cap al respecte i defensa dels seus drets. Entre els nombrosos grups estigmatitzats, és el cas dels èxits aconseguits pel moviment feminista i de la lluita del moviment LGBT+ que continuen treballant per a la normalització i “igualtat real” a la societat, tractant d’anar un pas més enllà de la igualtat legal .

Referent a això, des dels serveis d’atenció a persones sense llar que gestionem a FSC, intentem que les persones que acompanyem (a través de l’atenció diària que oferim o tallers grupals), així com el públic en general (mitjançant xerrades, publicacions, etc.) o professionals d’altres àrees vinculades (en el tracte diari oa través de reunions de coordinació), entenguin que les situacions que viuen aquestes persones tenen un component estructural i que caure en la culpabilització individual no contribueix a la millora de la seva situació, sinó tot al contrari.

Sens dubte, assumir responsabilitats de manera individual és important en un procés de millora de la situació personal, però tot això sense obviar el context estructural que l’engloba i poden fer ús dels recursos institucionals suficients. Així, davant de l’estigma, l’accés a una informació veraç és transcendental, però també dotar de serveis els grups socials i col·lectius que són difamats mitjançant missatges estereotipats o sotmesos a situacions de desigualtat.