“M’agrada seguir sorprenent-me de les petites-grans coses que passen en un recurs tan dinàmic i plural com és un pis terapèutic”

Alicia Clotet és la responsable d’una de les Residències urbanes d’inserció per a persones dependents de drogues de la Fundació Salut i Comunitat (FSC) a Barcelona, ​​el Pis Terapèutic Teodoro Llorente. Actualment, combina aquest treball amb el de psicòloga al Servei d’Atenció Psicològica (SAP) a Barcelona. Aquesta entrevista ens permet conèixer la seva trajectòria laboral a l’entitat i les seves funcions actuals, de les quals ens parla àmpliament. També, alguns detalls que ens han sorprès, com el desig vocacional per ser periodista durant la seva joventut. Per descomptat que, amb aquesta entrevista, ens ha demostrat ser una bona narradora…

– Per què vas decidir estudiar Psicologia?

Doncs la veritat és que la meva bona relació amb la psicologia en general i la professió en particular, no va ser triat per mi, sinó que vaig acabar entrant per altres motius que poc tenien a veure amb el meu desig vocacional.

Jo volia ser periodista, però aleshores, entrar a la carrera de Ciències de la Informació no era senzill, i jo em vaig quedar fora. La meva segona opció va ser Psicologia, com podia haver estat qualsevol altra de les tres opcions més que vaig posar al paperet d’elecció de carreres.

Per tant, hi era. Amb 18 anys, en una universitat i en una carrera que no era l’escollida i amb un únic element a favor meu: una de les meves amigues estudiava Psicologia i en parlava molt bé.

L’inici del camí tampoc no va ser fàcil, ja que en finalitzar la primera setmana de classes, vaig arribar a casa i vaig comunicar a la meva mare que dilluns no tornaria a la universitat; que havia estat durant una hora i mitja escoltant, sense assabentar-me de res, un professor parlant sobre paradigmes. Per sort, ella em va ajudar a veure que no podia llençar la tovallola la primera setmana i, amb les setmanes, o més aviat amb els mesos, em vaig adonar que això no estava tan malament. De mica en mica, es va anar convertint en una oportunitat per aprendre més, en relació amb el magnífic i sorprenent món de les persones, les relacions i la salut o malaltia mental.

Un cop finalitzada la carrera, i tenint clar que ja no volia ser periodista, vaig decidir buscar fortuna al camp de les drogodependències i, poc després, a la Teràpia Familiar Sistèmica (realitzant el Màster de Teràpia Familiar a l’Hospital Sant Pau de Barcelona) .

– Com van ser els teus inicis a FSC i el teu recorregut laboral a l’entitat?

Quan vaig acabar els meus estudis de Psicologia, em vaig trobar davant del complicat dilema de per on començar a introduir-me en el context laboral. Abans, no era com ara. A la cursa, no oferien possibilitat de fer pràctiques enlloc, si volies fer-les havies de buscar-te-les tu.

Així que vaig començar a buscar llocs on pogués començar a aprendre i comprovar si m’agradava aquest àmbit i, el que és més important, si em veia treballant en aquest sector. De manera que, vaig ser centre per centre lliurant el meu currículum vitae. Va ser el Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) de Sarrià, a Barcelona, ​​en aquell moment ABS, on em van oferir l’oportunitat de fer les pràctiques durant un curs escolar, acompanyant Teresa Martí.

Un cop finalitzades, em van oferir la possibilitat de poder continuar en algun altre recurs de làmbit i de la mateixa entitat. Concretament, al Centre de Dia de L’Hospitalet del Llobregat, a Barcelona.

Va ser allà, el 1996, de la mà de Toni Garín, on vaig tenir la meva primera oportunitat laboral com a educadora de caps de setmana. Allí vaig començar a créixer professionalment ia aprendre d’aquesta intensa professió de què, encara avui, tant gaudeixo.

El 2001, se’m va brindar l’oportunitat de poder complir un dels meus somnis, treballar dins d’un centre penitenciari, i vaig iniciar la meva trajectòria al Programa PID del Centre Penitenciari d’Homes (CPHB) “La Model” de Barcelona, ​​que estava gestionat per la Fundació Salut i Comunitat.

En aquests moments, estava fent el Màster en Teràpia Familiar Sistèmica i, quan el vaig acabar, vaig iniciar la meva trajectòria al Servei d’Atenció Psicològica (SAP) a Barcelona, ​​acompanyada i supervisada per Laura Sangüesa. Servei on continuo treballant avui dia, compaginant-lo amb la direcció del pis terapèutic.

Vaig estar treballant fins al 2009, quan -aprofitant l’aturada de la baixa de maternitat del meu segon fill-, vaig entendre que era el moment de fer un petit gir professional i va ser llavors quan vaig passar a l’Àrea d’Adiccions, Gènere i Família de la Fundació Salut i Comunitat. Concretament, a la Comunitat Terapèutica Riera Major, concretament vaig treballar fins al 2015, any en què vaig deixar la comunitat per dirigir una de les Residències urbanes d’inserció per a persones dependents de drogues de FSC, el Pis Terapèutic Teodoro Llorente. Actualment, combino la feina en aquest pis i al SAP.

– En què consisteix la teva feina en aquests serveis?

Al SAP, a acompanyar les persones que sol·liciten ajuda professional perquè puguin abordar les seves dificultats, els seus objectius, les seves preocupacions… d’una manera més saludable per a elles i per al seu entorn, reflexionar al voltant de les seves dificultats, preocupacions, temors i aprenguin a gestionar-les de manera més saludable. Estar al seu costat mentre persegueixen els seus objectius, els seus desitjos i ajudant-los que no desisteixin, que continuïn lluitant. Realitzo tant sessions terapèutiques a nivell individual, com familiar com també grupal.

Pel que fa al treball i funcions com a psicòloga i coordinadora del recurs al pis, la meva funció implica poder gestionar-lo i l’equip de professionals, ia acompanyar emocionalment les persones que es troben realitzant un tractament per la seva addicció a substàncies o altre tipus d’addiccions comportamentals. A més a més de la coordinació amb els diferents serveis de la xarxa d’addiccions i la supervisió de les diferents estratègies d’intervenció.

– A més, en aquests serveis hi treballen altres professionals de l’àmbit de la psicologia. Ens agradaria que ens ampliessis una mica més per conèixer millor la seva feina.

Sí, al SAP, les funcions principals tenen relació amb la realització de les teràpies individuals i familiars, amb el grup de famílies de persones que tenen un problema d’addicció i es troben en tractament.

Pel que fa a la intervenció al pis terapèutic, es fa l’entrevista de valoració d’ingrés, les acollides, l’atenció en crisi, algun espai grupal, entre d’altres. A més, és important la transmissió de continguts teòrics i informatius, dorientació i acompanyament en els processos daddiccions.

– En el teu cas, quines feines t’agraden més?

Gaudeixo quan acompanyo en el creixement, tant de les persones usuàries com de l’equip de pis. M’agrada seguir aprenent cada dia, continuar sorprenent-me de les petites grans coses que passen en un recurs tan dinàmic i plural com és el pis terapèutic. M’encanta el darrer dia de totes aquelles persones que obtenen l’alta terapèutica, quan, juntament amb els seus referents familiars, fem un balanç de tot allò lluitat, tot allò après i els canvis realitzats.

Però aquesta professió també té moments molt durs, situacions molt complicades d’observar, de gestionar i de pair amb posterioritat, tant per a tu com per a les teves companyes de feina i de professió. Són difícils tots aquells moments acompanyant persones amb un gran patiment personal, transitant amb el dol de les pèrdues, amb el dolor del trauma… També són difícils els moments, en què has de comunicar el final imprevist del seu tractament residencial per addicció, a una persona i els seus familiars.

– Com és l’ambient de treball en aquests serveis de FSC?

Tinc la gran sort de poder conviure amb professionals que gaudeixen de la seva professió, que es responsabilitzen de les funcions i que posen molt fàcil la tasca de gestió d’equip.

Tant al pis terapèutic com al SAP, tenim un llenguatge compartit, el del sentit de l’humor. Aquest ens permet continuar gaudint de la nostra professió, de la nostra companyia, riure’ns entre passadissos, als espais informals i continuar endavant, amb la mateixa mirada constructiva i positiva de sempre.

Destacar que aquest sentit de l’humor, en moltes ocasions, és compartit amb les persones que atenem, malgrat els moments complicats, de les situacions difícils… El sentit de l’humor continua sent un dels principals vehicles de comunicació, tant a la meva vida personal com a professional.

– T’agradaria aprofitar aquesta entrevista per fer algun altre comentari o comentaris?

Sí, dir que he tingut la gran sort d’estar sempre envoltada de magnífiques professionals. Hi ha moltes persones que continuen al meu costat, després de molts anys treballant juntes i que continuen ajudant-me a créixer personalment i professionalment, ia les que estic i estaré molt agraïda sempre. Podria donar-vos els seus noms, però són moltes i no m’agradaria córrer el risc d’oblidar-me d’algú.

Però com tot a la vida, sempre hi ha persones que, per algun motiu, marquen més i no voldria finalitzar aquesta entrevista sense poder-los dedicar unes paraules. Gràcies Toni Garín perquè tu vas confiar en mi per primera vegada, em vas brindar la meva primera oportunitat al Centre de Dia i em vas facilitar poder complir el meu somni de treballar en un Centre Penitenciari. Sempre present també hi ha la meva companya de penúries i de lluita Andrea Valls, en un context laboral tan apassionant com hostil, com és “La Model”.

Com no!, una menció especial a qui, en un moment vital molt delicat per a mi, de necessitat de canvi, hi va ser per estendre’m la mà i em va acompanyar a continuar creixent i gaudint de la meva professió: Maite Tudela. Sense oblidar-me de la incombustible Gemma Maudes, hem crescut juntes, al principi des de la distància, a poc a poc més properes… Ara, en aquests moments, juntament amb Dolors Comasòlivas, els meus punts de suport més grans.

I, per acabar, algú que ha estat sempre, des del 1997 al meu costat, ajudant-me a créixer com a persona, com a professional, sent la meva guia, la meva mentora, la meva millor aliada i la més crítica, la meva companya, la meva amiga… Nieves Fernández. GRÀCIES MESTRA.