“Moltes persones sense llar estan tan excloses del sistema que cada tràmit que han de fer, els resulta terriblement complicat”

Em dic Laura i treballo com a infermera al Centre d’Acollida per a Persones Sense Llar (CAI) d’Alacant, de titularitat municipal, gestionat i dirigit per la Fundació Salut i Comunitat (FSC). Fa gairebé 20 anys que treballo amb persones vulnerables, vaig pensar que això em donaria algun avantatge a l’hora de començar al CAI, però estava equivocada. Com a infermera, estava acostumada que les limitacions de l’ajuda que puc oferir a una persona depenguessin del seu propi estat de salut, si bé en aquest servei m’he trobat amb una problemàtica molt diferent.

Treballant amb persones sense llar, la manca de recursos és la principal dificultat. Ens falten mitjans al centre, però, sobretot, caldrien molts canvis en les normatives autonòmiques i estatals perquè no perdem tantes persones pels “forats del sistema”.

No totes les persones sense llar que aconsegueixen una plaça al CAI poden romandre al servei durant els 15 dies que dura l’acollida. De vegades, el seu estat de salut, psíquica o física, està massa deteriorat perquè es puguin quedar aquests dies al centre. En aquest estat de salut tan delicat, l’equip professional no pot garantir-ne la seguretat i la de la resta d’usuaris/àries, ja que el CAI no és un centre sanitari.

En altres ocasions, els podem ajudar durant aquests 15 dies, però després han de marxar, si bé, en aquestes circumstàncies, si a més no parlen l’idioma, si la seva situació no està regularitzada, no seran candidats als programes de llarga estada en altres recursos.

D’altra banda, moltíssimes persones sense llar no tenen cap targeta sanitària. Un percentatge alt ni tan sols té la possibilitat de sol·licitar-ne una. Estan tan excloses del sistema que cada tràmit que han de fer els resulta terriblement complicat. Tot i això, continuaran tenint les mateixes necessitats sanitàries, si bé serà molt més difícil ajudar-los.

En aquest sentit, en la meva feina com a infermera del CAI, cada dia veig pacients crònics que no prenen la medicació perquè no hi tenen accés, encara que aquests són força afortunats, atès que en algun moment han tingut un seguiment i tenen un diagnòstic mèdic , encara que el seu estat de salut empitjori per moments, davant la manca de tractament.

Molts altres ni tan sols han passat per un centre de salut en diversos anys. I quan hi van, no els tracten bé. M’he trobat davant d’una absoluta falta de respecte i empatia en diverses consultes mèdiques on he anat acompanyant algun usuari. La sanitat no és igual per a tothom. No se’ns tracta a tots amb la mateixa cura, atenció, imparcialitat. No és així si la teva roba no està perfectament neta, si no vas molt polit…

Atenc persones molt acatarrades, plenes de granellades, amb picades d’insectes, butllofes als peus, cremades produïdes pel sol, ferides infectades a qualsevol part del cos i, sobretot, molt de dolor. Dormir a terra fa mal i molt.

Tot i així, estan molt agraïts per qualsevol tipus d’atenció que els puguem proporcionar. Estan tan acostumats que mirem sense veure, que guarir una ferida, demanar una cita mèdica, sol·licitar la targeta sanitària o escoltar-los una estona, t’ho agraeixen moltíssim, com si haguessis fet alguna cosa gran.

El mes passat vaig participar en el recompte nocturn pels carrers d’Alacant. Em va semblar una experiència molt reveladora. Sempre he observat persones dormint al carrer pel centre de la ciutat, però no m’imaginava que anéssim a trobar tantes persones en un barri obrer i no turístic com Sant Blai, que va ser el que vam haver de revisar. Allà vam veure 11 persones dormint als parcs, a bancs, alguns tenien sacs, altres mantes, algun afortunat fins i tot tenia un matalàs. No vam veure cap dona.

Ser dona i estar en situació de carrer és molt perillós. M’ho expliquen cada dia a la consulta. Ho escoltem al Cafè Violeta, un espai molt necessari del que he començat a formar part i del que em sento molt orgullosa. Els divendres al matí convidem a esmorzar a dones de carrer i, amb l’excusa de fer alguna manualitat, us donem un lloc segur per estar juntes i parlar del que vulgueu. Sorgeixen converses sobre l’exclusió que pateixen, la violència masclista, en sorgeix la sororitat… D’aquests cafès en surten cites i són derivades a l’equip professional de treball social, a infermeria. També, arran d’aquestes trobades, fan ús del servei de dutxes i de rober del centre, del menjador extern, i fins i tot en algun cas, passen a ser usuàries de programes de llarga estada.

Vaig estar també a la concentració nocturna a l’Ajuntament d’Alacant, va ser una nit molt impactant. El manifest que van llegir les persones sense llar va ser molt emocionant i commovedor. Ens trobem també amb alguns antics usuaris del centre que ara estan en altres recursos. Vaig poder conèixer companys d’altres associacions…

Personalment, vaig passar fred, em va semblar que el terra estava molt dur, que hi havia molta llum i moltíssim soroll. No vaig tenir por, ja que estava molt acompanyada ia més hi havia un guàrdia de seguretat que hi va estar tota la nit. A més, compartir temps fora de la feina amb els meus companys/es del CAI en un acte així, va ser molt bonic també.

D’altra banda, des de fa molt poquet he començat a sortir amb l’Equip de Carrer del servei. Els avisos a què he acudit i dels que he sentit a parlar, semblen ser moltes vegades casos de salut mental. Algunes de les persones amb qui hem parlat semblaven completament retudes. Una persona sense medicar, tirada al carrer, plorant, descalça, sense abric, menjant pa de terra, és molt complicat que vingui al centre, encara que li hagis parlat de les dutxes, del rober, senzillament, no pot, no té forces…

“Arribem fins on arribem”. Escolto massa vegades aquesta frase, que és certa, fem tot el que podem, però no n’hi ha prou. No puc evitar sentir molta impotència i acabar molts dies amb un nus a la gola. Necessito fer més, ajudar més, buscar una altra solució, una altra manera millor de fer les coses i no sempre és possible. Per poder ajudar cada persona de la manera que necessita calen molts més mitjans.

Treballar aquí m’ha suposat un repte personal enorme, des del principi i ho continua sent cada dia. Em fa créixer com a infermera i crec que també com a persona. Aprenc coses noves constantment i tinc l’oportunitat d’anar ampliant les meves tasques, segons els meus interessos: el Cafè Violeta, l’Equip de Carrer… M’he trobat amb un equip de companys/es que m’han donat suport moltíssim, molt integrador i que m’han ajudat que l’adaptació fos molt fàcil. Aquesta feina no és com esperava, és molt més. Potser tot passa per alguna cosa i havia de venir aquí per tenir aquesta nova mirada sobre la realitat de les persones sense llar.

Entradas recientes

Visita de les persones usuàries dels Habitatges Comunitaris “Intxaurrondo” al Parc de Bombers de Donostia

Fa uns anys, aquest centre tutelar, de titularitat de l'Ajuntament de Donostia, que compta amb…

2 setmanes hace

Vaig decidir fer voluntariat al CAI d’Alacant per altruisme cap a les persones necessitades”

Francisco Javier Calderón Els és voluntari des de fa aproximadament un any i mig del…

2 setmanes hace

El projecte «Kè M’expliKes?» gestionat per FSC i l’Associació Arep aconsegueix un dels quatre premis de Salut Mental Catalunya a la innovació 2024

El programa ofereix suport i acompanyament gratuït en salut mental i/o conductes addictives (patologia dual) a joves de 15 a…

2 setmanes hace

FSC imparteix formacions de prevenció en drogodependències, dirigides a equips directius de tots els centres d’educació secundària d’Andorra

El nostre company Otger Amatller, coordinador del Departament de Prevenció de la Fundació Salut i…

2 setmanes hace