“Queda bastant camí per recórrer per a aconseguir una veritable inclusió social dels joves que migren”

Daniel Montiel dirigeix des de fa gairebé 2 anys i mig el Centre d’Acollida de Menors (CAM) “El Castell” a Altea, servei de la Generalitat Valenciana, que va posar en funcionament la Fundació Salut i Comunitat (FSC), per encàrrec de l’administració , per donar resposta a l’augment de l’arribada d’adolescents migrants no acompanyats i que forma part actualment de la xarxa de centres concertats amb la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Aquesta entrevista ens permetrà conèixer millor aquest servei, el seu treball a el front d’ell mateix durant aquests anys, i la realitat dels menors no acompanyats, a l’complir els 18 anys.

– Quant de temps porta “El Castell” en funcionament?

FSC gestiona aquest servei des l’1 de novembre de 2017, que és quan es va posar en marxa com a centre d’emergència. Primer amb 18 places i posteriorment amb 24, des d’agost de 2018.

– A quin perfil d’usuari/a es dirigeix?

A adolescents d’entre 15 i 17 anys que vénen a Espanya a buscar una vida millor, perseguint el que coneixem com el somni europeu.

– Remuntant-nos a l’inici de la gestió d’aquest centre, què destacaries?

El servei va començar com a centre d’emergència, per donar resposta des de l’administració pública valenciana a l’augment de l’arribada d’adolescents migrants no acompanyats. Es requeria donar una mínima qualitat de la recepció i atenció d’aquests adolescents arribats especialment de l’Magrib, però també subsaharians, de l’Índia o fins i tot d’Albània.

– Amb quants usuaris/àries compteu?

Actualment, tornem a comptar amb 18 places, ja que la situació s’ha “estabilitzat” amb la creació de nous centres (entre ells els dos que dirigeix ​​FSC a la província d’Alacant)

Tot i així, el centre continua estant acreditat per atendre 24 places, de manera que podria donar-se de nou la urgència i atendre a 6 menors més.

– A més, oferiu una atenció individualitzada a cada un d’aquests menors…

Sí, la gestió se centra en una atenció individual, tant per a la treballadora o treballador com per als usuaris / es. Però és per aquests últims per als que, de manera interdisciplinària i coordinada, treballem, elaborant Plans d’Intervenció Individual, en col·laboració amb el mateix adolescent, i que s’avaluen de forma periòdica per modificar els objectius aconseguits, millorar la intervenció, canviar els criteris inicials … etc.

En definitiva, es tracta d’un projecte elaborat per i amb els adolescents, per aconseguir la seva inclusió sociolaboral, preparant-los en el seu procés d’emancipació i trànsit a la vida adulta per aconseguir una desinstitucionalització, amb unes mínimes garanties d’estabilitat a la seva sortida.

D’altra banda, molts dels professionals que hem iniciat aquest projecte venim de treballar en el ja desaparegut Grup Emaús, de manera que ja comptàvem amb experiència en atenció a adolescents, però no amb menors migrants.

– ¿I com s’ha traduït a nivell de canvis, respecte a les formes de gestió que es venien fent amb aquest grup?

Els canvis han estat molts ja millor, des que FSC va assumir la gestió d’aquests centres, ja que passem de l’descontrol total a la total organització i protocol·lització de tots els processos, tant en els quals es refereix a la intervenció amb els adolescents, com a la gestió dels recursos humans i materials.

– Quines novetats s’han aportat en el servei des del concert social amb la Generalitat Valenciana?

A partir d’aquest moment, vam adquirir, a més de l’equip de integradores socials que fan una tasca increïble per a la inclusió dels adolescents, la figura de la mediació intercultural que facilita la feina tant per la visió de les cultures predominants dels adolescents (magribins) com amb l’idioma, ja que a la seva arribada al nostre territori els adolescents no coneixen cap de les nostres llengües.

A més, es realitza un treball en xarxa i en coordinació contínua amb tots els agents externs que participen en la intervenció amb els adolescents com ajuntaments, centres educatius, recursos comunitaris, recursos formatius, etc. La intervenció és des d’un aspecte global en què sempre hi participen.

– D’altra banda, com és el dia a dia d’un/una menor al centre?

Doncs les úniques diferències amb qualsevol altre tipus d’adolescent són: primer que viu en una residència, de manera que comparteix el dia a dia amb més persones que si visqués a casa; i segon que, a l’ésser no acompanyat, no disposa d’una xarxa assistencial (família, família afí, amics, etc.) que el puguin ajudar a la seva sortida de centre que, si no té molta sort, serà inevitablement als 18 anys…

Per als menors migrants suposa un procés d’intervenció accelerat, de cara a preparar la seva sortida que, de vegades, els costa interioritzar, independentment del seu procés intern. És igual el teu passat, la història de vida, les dificultats o temps que necessitis per madurar… cal fer-se mayore si o si, i com més aviat millor.

– Parla’ns de l’equip professional…

La residència “El Castell” disposa d’un equip de 32 persones entre integradores socials, educadors i educadores socials, treballadors socials, psicòlegs … en coordinació contínua per aconseguir un treball interdisciplinar, no multidisciplinar.

– Per anar finalitzant, quina opinió et mereix la intervenció que s’està desenvolupant a nivell estatal en l’àmbit de menors?

Doncs crec que tenim un veritable problema a nivell estatal en l’atenció i gestió de la immigració en general, però més quan parlem de menors migrants.

Primer, per un repartiment gens equitatiu entre les diferents comunitats autònomes, ja que aquelles més properes a la Mediterrània (destacant Andalusia sobre les altres) i alguna per la “fama de la bona feina” (com el País Basc), aglutinen gairebé tota la població d’adolescents migrants no acompanyats.

Després, perquè les mateixes lleis que diuen que protegeixen els menors per sobre de qualsevol altra llei (això que s’anomena la supremacia de l’benestar de el menor) no es compleix quan és un menor migrant, ja que prima més l’ésser immigrant que menor. I ho explico amb un exemple. Quan la tutela d’un menor migrant passa a l’administració pertinent, i aquest adolescent està en edat laboral (necessita el treball, com tots i totes, ja que és el pilar fonamental per a la inclusió social en les nostres societats capitalistes) des de “estrangeria” ens demanen als centres que justifiquem que el menor necessita “treballar per integrar-se” … sembla irònic.

I quan ja tenim el permís, anomenat permís de residència amb “exceptuació laboral”, aquest menor només podrà treballar en una àrea determinada (hostaleria i restauració, obra, etc.) i no en qualsevol treball que trobi, com qualsevol espanyol de la seva edat (que ja ho té complicat). Això no facilita en gairebé res la seva integració.

Però, per més dificultats, quan aquest adolescent compleixi els 18 anys, perdrà aquesta “exceptuació laboral” i necessitarà un contracte d’un any, que l’empresari es presenti en estrangeria amb totes les dades de la seva empresa (comptes inclosos) i esperi a la resolució per contractar-… Tot són facilitats … És curiós que “el regal” del seu 18 aniversari sigui cantar aniversari feliç, quedar-se sense permís de residència i exceptuació i haver de sortir de el recurs.

Si pretenem que les persones que arriben al nostre territori participin de les nostres societats com un o una més, no podem pensar en integració, sinó en inclusió. La diferència general, per no estendre, és que en la integració només el que arriba ha d’esforçar, mentre que la inclusió necessita d’una actuació per les dues parts. I això falta, canviar “les nostres normes de el joc”.

– En aquest sentit, quin diries que és el vostre principal objectiu a hores d’ara?

Aconseguir un treball per a aquests menors (amb contracte de jornada competeixi i d’un any de durada) mitjançant la “exceptuació laboral”. Amb això, els haurem gestionat la modificació al seu permís de residència i treball, de manera que, havent adquirit un mínim d’habilitats socials i d’autonomia personal, hauran aconseguit un pis de lloguer i seguiran la seva vida emancipats.

Si això falla, o es preveu que el menor pugui seguir estudiant, haurem sol·licitat a la Generalitat una plaça a pis d’emancipació (dels poquíssims que existeixen) esperant que hi hagi una per a ell.

Però, quan aquestes dues coses fallen, és quan comença el “mal de cap”: compten amb amics, coneguts, compatriotes… ?, hi ha algun alberg o similar que els aculli?… No ?, doncs, ¿per què tanta inversió d’esforços i recursos? Al carrer.

– Per finalitzar l’entrevista, vols afegir alguna cosa més?

Sí, crec que queda bastant camí per recórrer per aconseguir una veritable inclusió social dels joves que migren, començant per fer nosaltres mateixos un esforç en acceptar que, a el ritme de la natalitat a Espanya, o disposem de mà d’obra estrangera o comencem a caure des del punt de vista econòmic.