Sensellarisme femení, una aproximació des de l’experiència del Centre per a persones en situació de sense llar “El Carme”

El sensellarisme, com a fenomen amb un important component estructural, fa especial efecte en determinats grups socials que, de per si mateix, ocupen una posició de desavantatge. Entre aquests grups, per una qüestió de justícia davant de la històrica invisibilització que han patit, cal destacar el cas de les dones.

Tot i que minoritàries (però en augment) i infradetectades entre la població sense sostre, hi ha diferents estudis que evidencien com la presència de dones és més gran en altres categories d’exclusió residencial, d’acord amb la classificació ETHOS. Formes ocultes d’exclusió que relegades a l’àmbit privat queden invisibilitzades i, per tant, ignorades a l’hora d’oferir respostes orientades a millorar la seva situació. Ens referim al fet de conviure amb una parella maltractadora, a cases d’amistats o coneguts en condicions de precarietat extrema, infrahabitatge, patint abusos, etc.

I si viure al carrer és dur, molt dur… què hauran d’haver passat les dones que es troben en aquesta situació per acceptar-lo com a alternativa a altres maneres d’exclusió residencial?

No és estrany que, tot i ser supervivents davant la fallada dels sistemes de protecció social, les dones que coneixem a través dels recursos d’atenció a persones sense llar, arribin trencades. I és que, comparativament respecte als homes, presenten un nivell més alt de deteriorament físic i mental (Sánchez, 2007), qüestió que va de la mà amb l’elevat nombre d’experiències traumàtiques que han patit al llarg de la seva vida.

En concret, al Centre El Carme de València, gestionat i dirigit per Fundació Salut i Comunitat (FSC), de titularitat de l’Ajuntament de València, una altra de les característiques que comparteixen aquestes dones, sol ser el fet de patir algun tipus de addicció, cosa que sens dubte agreuja la seva situació.

En aquest sentit, les dones sense llar en consum actiu presenten més estigma (per consumir, per no respondre al rol assignat de cuidadores de la llar, ser males mares, etc.), més deteriorament (ansietat, depressió, idees autolítiques, trastorns alimentaris, estrès posttraumàtic, etc.) i, en conseqüència, més nivell de vulnerabilitat.

En relació amb això últim, el fet d’haver patit al llarg de la seva trajectòria vital o estar patint actualment abusos sexuals, violència, relacions de dependència, embarassos no desitjats, prostitució com a mode de supervivència i manteniment del consum, o comportaments de risc, pot comportar que les seves prioritats canviïn i no responguin a les expectatives professionals, sent el seu objectiu (fins i tot de forma inconscient) mantenir-se dret abans que abandonar el consum.

Sovint, tal com s’ha assenyalat, van ser o estan sent víctimes de la violència masclista (agressions, assetjament, insults, vexacions, etc.). Una violència que no només és exercida per les parelles, sinó que també pot procedir d’altres homes amb qui comparteixen espai al carrer, o fins i tot en els recursos d’atenció a població sense llar.

No podem obviar que ens trobem en un àmbit masculinitzat i que, tradicionalment, els dispositius destinats a aquest grup poblacional han estat espais massificats i dissenyats per ser utilitzats per homes, ignorant així les especificitats que presenten les dones sense llar.

Per això, davant d’aquestes amenaces, juntament amb la necessitat imperiosa d’investigar sobre el sensellarisme femení, convé tenir en compte una sèrie de recomanacions a l’hora de dissenyar els espais d’atenció i les intervencions, com per exemple: generar contextos on les dones sense llar es puguin sentir segures físicament i emocionalment; oferir relacions amb professionals que afavoreixin la presa de decisions (evitant l’autoritarisme, la infantilització, la confrontació, etc.) i que permetin identificar fortaleses (teixit relacional, capacitat de vincular, etc.); treballar l’enllaç professional i la connexió; treballar la seva identitat, imatge, autoconcepte, fonts d’autoestima, rols, gènere, etc.; alternar l’atenció individual amb el treball en grup (permetent així abordar l’estigma de manera conjunta); legitimar les seues emocions; oferir incondicionalitat, temps i escolta; tenir cura de la confidencialitat; o reforçar èxits i avenços, entre altres.

El dubte és: és això possible en espais mixts on els homes també són presents? Evidentment, no és el context ideal, ja que com mostren altres feines, en aquest tipus d’espais les dones tendeixen a autocensurar-se, a no expressar-se amb llibertat, no parlar de la seva intimitat, etc. Se senten cohibides, si no silenciades, i es redueixen les possibilitats destablir relacions de suport no competitives.

No obstant això, no sempre és possible treballar amb dones en espais no mixtos ni tots els espais mixts són iguals (la mida i el volum d’atencions importa, com també l’arquitectura del centre, etc.). Tampoc totes les dones sense llar (incloent-hi els que es troben en consum actiu) tenen les mateixes necessitats o han viscut les mateixes experiències vitals. Per això, també cal destacar algunes recomanacions a nivell general, si treballem amb dones en centres mixtos com, per exemple: comptar amb protocols d’actuació (enfront de violència masclista i/o situacions d’assetjament), desglossar les dades d’atenció, formar al equip de professionals i treballar en equip per repensar la intervenció o lespai, reservar zones o espais exclusius per a dones, treballar també amb els homes sense llar, adoptar un enfocament de gènere en el disseny arquitectònic, o revisar els espais amb ulleres violetes, entre altres.

Afortunadament, en els darrers anys es va detectant una sensibilitat més gran per les especificitats de les dones en situació de sense llar, augmenten els recursos o espais segregats, com també els espais mixts se sotmeten a processos de revisió amb enfocament de gènere. Tant de bo arribi el dia que no hàgim de continuar parlant de tot això perquè el dret a un habitatge digne sigui efectiu per a tota la població. Mentrestant, i malgrat els avenços, seguirem recorrent el llarg camí que ens queda, revisant-nos i pensant-nos.

 

---

Elena Matamala Zamarro
Directora del Centre per a persones en situació de sense llar El Carme de València.