Xavier Ferrer parla de l’experiència de les sales de consum supervisat a Espanya

Experts parlen de com funciona l’atenció als drogodependents a Espanya, en concret les sales de consum supervisat, també conegudes com ‘narcosales’.

Al doctor Xavier Ferrer, director de la Fundació Salut i Comunitat i del Màster d’Especialització en Drogodependències de la Universitat de Barcelona, li sembla que el nom de narcosales l’hi ha posat el seu pitjor enemic. Vinculat des de principis dels noranta a aquests espais que prefereix anomenar sales de consum supervisat.

Ferrer aclareix que les sales de consum no són una solució a enfrontar a la resta, sinó part d’un tot estratègic que va des d’una prevenció educativa a programes de desintoxicació o de tractament estàndard amb substitutius com la metadona o les comunitats terapèutiques. Tenint en compte el que podria anomenar-se el cicle de l’addicte, les sales de consum tenen dos objectius primordials.

El primer és que aquells que encara no s’han plantejat deixar les drogues consumeixin de “la manera menys perillosa per a ells i la societat, entenent que gran part del perill no ve de la droga en si sinó de les condicions insalubres en què la consumeixen “. El segon és que els treballadors socials i infermers tenen amb ells un lloc de contacte on aprofiten els “moments apropiats per animar-los a canviar d’estil de vida”.

I quan després “tot un seguit d’esdeveniments vitals”, decideixen que volen deixar-ho, els addictes tenen al seu voltant ia una xarxa de professionals que els poden ajudar.

La sala Baluard a Barcelona porta funcionant des de 2004. Oberta de 09:00-21:00, set dies a la setmana, atén mensualment a uns 500 drogodependents diferents, dels quals un 60 per cent són habituals. A cada nou addicte que arriba se li fa una petita entrevista i una anàlisi mèdic per detectar possibles malalties com la sida, hepatitis C o tuberculosi.

Composta tant per una sala de venopunció (injectat) com per una de fumat, Baluard ofereix tot un seguit de serveis sociosanitaris voltant com programes de vacunació, intercanvi de xeringues, tractament mèdic tant de malalties com en cas de sobredosi, educació … “El programa està orientat a anar donant qualitat de vida en addicte “, explica Josep Rovira, coordinador de l’entitat que gestiona la sala,” i després motivar per canviar els seus hàbits de consum o fins i tot deixar-ho “.

Tot i haver tingut alguns problemes amb els veïns, Barcelona ha anunciat que augmentarà de quatre a 14 les sales de consum a la ciutat.

Per l’estudiós Ferrer la prova del bon funcionament d’aquest model està a Suïssa. Va ser a Berna on el 1986 es va obrir la primera d’aquestes sales i ara Suïssa és el lloc del món on més hi ha. “Tot i ser una societat conservadora i després de diversos referèndums en què certs polítics volien tancar-les”, explica Ferrer, “la pragmàtica població suïssa ha optat per mantenir obertes ja que funcionen”. Un detall important és que tant els polítics suïssos com els espanyols han acordat no manipular de manera demagògica aquest assumpte.

Davant els que veuen en aquest tipus de sales només un intent d’ajudar al “pobre toxicòman”, Ferrer explica que també és un “intent intel · ligent per part de la societat d’ajudar-se a si mateixa” ja que una xeringa que es queda en una sala de consum no espera al carrer a punxar al peu d’un nen, un addicte col · locat a qui un sanitari no deixa agafar el cotxe no pot tenir un accident, menys gent amb malalties cròniques és menys cost per a l’erari públic i menys possibilitat de transmetre als no consumidors de drogues …

I fins i tot n’hi ha que volen “deixar-ho, ho aconsegueixen i te’ls trobes amb una vida normal i satisfactòria”, explica Ferrer. I això és possible gràcies a que han tingut “opcions de futur”. En resum, que “han seguit vius”.

Font: El Temps (Carlos Carabaña)