“Yo tenía una vida”: la lluita d’un home per no tornar a viure al carrer

El documental, en què ha col·laborat la nostra companya Elena Matamala, directora del Centre per a persones en situació de sense llar El Carme de València, gestionat per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), de titularitat de l’Ajuntament de València, es va estrenar el passat 24 de novembre a cinemes, coincidint amb el Dia Mundial de les Persones Sense Llar, i ha estat reconegut en diferents festivals cinematogràfics (Festival de Las Palmas de Gran Canària, Festival de Cinema de Màlaga, Festival Internacional de Xixón, Docs València, entre d’altres).

Elena Matamala, directora del Centre per a persones en situació de sense llar El Carme de València, servei d’allotjament amb acompanyament social dirigit a persones en situació de sense llar i exclusió social greu, ens acosta el documental “Yo tenía una vida”, dirigit per Octavio Guerra, que aborda la realitat del sensellarisme.

Es tracta d’un documental, adreçat al públic en general, en què ha col·laborat, vinculat a la realització de la seva Tesi Doctoral, titulada “Sensellarisme de llarga durada: Trajectòries vitals i intervenció institucional. Investigació aplicada a la ciutat de València”.

El documental inclou altres testimonis, si bé se centra en la història de Jesús que, després de viure una dècada al carrer, comença la reinserció social a un pis d’acollida i mitjançant un programa laboral. Els anys passen i la manca de plena llibertat l’impulsen a abandonar el programa ia cercar la pròpia autonomia. Sense la possibilitat d’una feina i d’un habitatge estable, l’amenaça de tornar a viure al carrer es converteix en una realitat.

Elena, coordinadora en aquests moments del pis d’acollida (i segons avança el relat, més tard del Centre El Carme), es converteix en un suport important per a Jesús. A través de la figura del protagonista, i la seva relació amb ella, el documental posa al punt de mira els factors estructurals i institucionals, qüestionant si les respostes ofertes són suficients i/o adequades. També, si els anys sense llar poden realment suposar una cronificació de la situació d’exclusió residencial.

Segons manté la directora del Centre per a persones en situació de sense llar “El Carme” de València, el documental parteix de la narració de la trajectòria vital de Jesús des de la seva pròpia experiència i percepció, d’aquí ve el seu gran valor. “Un relat en què es fa evident la importància de la coordinació i implicació dels diferents agents i nivells competencials, així com de les diferents polítiques sectorials (d’habitatge, ocupació i seguretat social, salut i assistència sanitària, educació i cultura, o ordre públic i justícia), de manera que els Serveis Socials no es converteixin en el calaix de sastre del malestar social”, afirma.

Per la seva banda, el director del documental, trasllada que “Yo tenía una vida” pretén oferir una visió humanista, una aproximació antropològica i allunyada de paternalismes sobre persones que en algun moment de les seves vides han tingut una situació de carrer i ara estan en un procés de reinserció.

“Pretenem arribar a entendre una problemàtica tan complexa i que depèn de multitud de variables com són les persones sense llar. Intentem que no hi hagi determinisme en el nostre enfocament o una visió tràgica; com la vida mateixa el teixit narratiu de vegades es mostra ambigu i contradictori. Són múltiples els temes i subtemes que emergeixen i s’entrecreuen en aquesta temptativa. La idea de llibertat corre implícita en el conflicte de cadascun dels nostres personatges, individus que majoritàriament han estat esclaus d’una addicció però que poden arribar a enyorar els seus dies de carrer com una època utòpica on estaven al marge de qualsevol ordre social ”, assenyala.

A més, afegeix que aquest és un col·lectiu incòmode, desconegut, sobre el qual es bolquen centenars d’idees preconcebudes. Precisament aquest documental proposa qüestionar el prejudici i l’estigmatització envers les persones sense llar i enderrocar aquests prejudicis o, si més no, posar-los en evidència. Per això no hi ha millor manera que fer-ho que donant-los veu i acompanyar els nostres protagonistes, i els treballadors socials i investigadors en la seva feina diària”.