La història dels drets LGBTI: la necessitat d’un canvi de paradigma que respecti la diversitat afectiva i la identitat de gènere
Durant molt de temps, aquesta història ha estat ignorada i ocultada, però gràcies als avenços socials i legals realitzats, hem arribat a aquest moment de reivindicacions LGBTI, que és un acrònim del col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i intersexuals.
En general, hi ha molta més informació sobre homosexualitat masculina (no ens resulta estrany oi? Que les dones, un cop més, quedin més invisibilitzades…), així com tampoc podem entendre l’homofòbia que ha existit i existeix sense emmarcar-lo en un context heterosexista i masclista.
Anem-nos a èpoques llunyanes…
A Babilònia, l’homosexualitat era considerada una cosa acceptat i no es condemnava; és més, hi havia certa connexió entre pràctiques sexuals homosexuals i religió. Un exemple d’això seria el relat èpic de Gilgamesh.Així com en el cas d’Egipte, les lectures homosexuals dels mites dels déus Seth i Horus.
A Grècia, són conegudes les relacions entre homes adults i joves, l’exemple de l’homosexualitat d’Alexandre el Gran o la història de la poetessa Safo que vivia envoltada d’un seguici de dones a Lesbos (d’aquí el de sàfiques i lesbianes).
A Roma, d’una banda, a la primera meitat de l’imperi romà, l’homosexualitat és acceptada i hi ha fins i tot registre de matrimonis -contractes privats entre particulars- entre homes (per exemple, Neró). D’altra banda, quan comença l’era cristiana, acaba sent totalment prohibit.
A Àsia oriental, tant la Xina com l’Índia ho veien com una cosa totalment normal, fins i tot en els textos indis s’esmenta l’existència de persones del «tercer gènere» (engloba transsexuals i intersexuals, homosexuals, bisexuals … persones que barrejaven masculinitat i feminitat). Per la seva banda, en el Japó del període Heian, hi ha referències a relacions homosexuals ia l’existència de transsexuals, com per exemple en la Història de Genji.
Abans de la colonització de Nord Amèrica, existien en les cultures indígenes persones que cridaven de “dos esperits” amb rols masculins i femenins. Per la seva banda, els asteques eren increïblement intolerants i cruels amb els homosexuals, castigant la “sodomia” amb la mort. No obstant això, per exemple, els toltecas eren extremadament tolerants amb l’homosexualitat. Sempre ha existit l’homosexualitat, en tots els segles i llocs del món. El que ha anat canviant ha estat la forma que socialment s’ha vist.
època feudal
En aquesta època, l’homofòbia bíblica té molt a veure amb l’estat de guerra perpètua en què vivien. Els pobles guerrers, de religions abrahàmiques monoteistes com el cristianisme, judaisme i islamisme, necessitaven soldats i per tant, es castigaven totes les pràctiques sexuals que no fossin estrictament amb fins reproductius.
Aquestes són les pràctiques sexuals que l’Església considera prohibides actualment. Es condemna tot el que no sigui reproductiu, incloent l’homosexualitat com sodomia, segons la interpretació de la narració bíblica de Sodoma. Veurem que aquest és un terme que s’anirà repetint amb freqüència fins i tot en les legislacions.
Per descomptat, la inquisició medieval va contribuir a perseguir en base a suposades heretgies, bruixeries i sodomia. Per exemple: la Corona d’Aragó al segle XVI va executar per sodomia a centenars de persones.
Enric VIII (Regne Unit) va impulsar la primera llei governamental contra la sodomia, considerant delicte qualsevol pràctica sexual «antinatural contra la voluntat de Déu i l’home». Aquesta llei es va estendre per totes les colònies britàniques, base de legislacions en països d’Amèrica, Àfrica i Àsia.
En el Renaixement destaquen homosexuals com Miquel Àngel i Leonardo da Vinci, aquest últim va estar fins i tot empresonat per això.
La Revolució francesa (que no va ser tan revolucionària perquè va deixar de costat a totes les ciutadanes que havien lluitat per aconseguir-la, tal com apunta Olimpia de Gouges, però aquest és un altre tema…) basant-se en els principis de la Il·lustració, elimina els delictes com la bruixeria, l’heretgia i la sodomia. No obstant això, es manté en el codi francès i amb Napoleó la «ofensa a la decència pública», una cosa que s’utilitzaria posteriorment en la legislació d’Europa i americana.
Sorprèn que un dels llocs on més força té el moviment d’alliberament LGBTI sigui Alemanya a la fi del segle XIX. Especialment, a Berlín on es crea el primer comitè científic humanitari a favor de la despenalització i el reconeixement de l’homosexualitat i transsexualitat i s’articula una organització pública de defensa dels drets LGBT.
Canvi de paradigma
No es produeix un canvi de paradigma fins als anys 60. Aquestes són algunes de les dates més rellevants:
- 1962: Illinois es converteix en el primer Estat a despenalitzar el sexe homosexual consentit.
- 1969: Al barri de Greenwich Village de Nova York, es produeix un esdeveniment que suposa un abans i un després. Judith Gardland, la protagonista del Mag d’Oz, considerada una icona de l’època, mor el 27 de juny d’aquest any; molts gais, lesbianes, trans… es reuneixen al Bar Stonewall Inn, un bar clandestí regit per la màfia al que acudien persones homosexuals i trans, per plorar la seva mort.
- Finalment, el 28 de juny de 1970, es va desenvolupar una manifestació que va portar per nom la Marxa del Dia d’Alliberament o, com es coneix ara, Marxa de l’Orgull Gai, l’Orgull LGBT o Pride (traducció com Dignitat).
No podem oblidar que la lluita dels drets LGBT ha estat lligada també a la lluita contra el VIH, que s’inicia en els vuitanta quan la SIDA comença a ser una epidèmia entre la població homosexual i trans i que posa en relleu la desprotecció legal de les seves parelles; molts nuvis són expulsats de les seves cases pels familiars del difunt, no tenen dret a heretar ni a pensió de viduïtat o cobertura.
En els anys noranta, la lluita s’accelera:
- L’any 2000, Vermont es converteix en el primer Estat dels Estats Units a legalitzar el matrimoni igualitari.
- El 2001, Holanda és el primer país del món en fer-ho.
- El 2005 ho fa Espanya.
La història de la humanitat ha tractat malament al col·lectiu LGBTI i, per això, es fa necessari un canvi en el paradigma heterosexista i homòfob, lesbófobo, bifóbico, transfòbic, pel respecte a la diversitat afectiva ia la identitat i expressió de gènere.
La Fundació Salut i Comunitat (FSC) compta amb un servei d’atenció a la diversitat sexual i de gènere en el qual s’atén la violència intragènere, així com l’acceptació de l’orientació o identitat i problemes familiars, entre d’altres.
Paula Alcaide
Responsable de diversitat sexual de la Fundació Salut i Comunitat (FSC)