Solitud de la gent gran

Recentment, D. Carlos Gómez Bahillo, Catedràtic de Sociologia de la Universitat de Saragossa, ha realitzat una reeixida ponència a la Llar i Centre de Dia “Sant Josep” de l’Institut Aragonès de Serveis Socials (IASS), gestionat per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), titulada “Sociologia de la Solitud: present i futur. Dèficit Institucional de previsions a futur “. La seva intervenció s’emmarca en el programa d’activitats del projecte “Abandonant la Soledat”, iniciat després d’un conveni signat entre l’IASS i el Consell Aragonès de la Gent Gran (COAPEMA). El projecte està dirigit a informar i conscienciar sobre la soledat en el col·lectiu de gent gran, de com detectar-la i prevenir-la. A continuació, oferim un article de D. Carlos Gómez, elaborat per al nostre butlletí de notícies.

CAUSES DE L’AUGMENT DEL NOMBRE DE PERSONES MAJORS QUE VIUEN SOLES

Cada vegada hi ha més gent gran, per l’envelliment de la població -la esperança de vida en néixer és més elevada- i com a conseqüència d’això, hi ha més persones vivint soles. A més, hi ha altres dos determinants que contribueixen: 1r) Sociodemogràfic, descens del nombre de fills per família, que actualment se situa al voltant de 1,4 fills. I 2n) Sociolaboral, la crisi del mercat laboral que afecta la població més jove, l’obliga a sortir del seu lloc habitual de residència a la recerca d’ocupació. En el futur també repercutirà en aquest increment de llars unipersonals de gent gran, d’una banda, el fet que persones joves han decidit viure soles, i no es plantegen la vida de parella i, d’altra, el creixement de situacions de ruptura matrimonial que porta a cada membre de la parella a viure sol.

D’altra banda, les possibilitats d’aconseguir plaça en una residència de tercera edat són cada vegada més difícils, i únicament hi tenen accés els que disposen d’elevats recursos, que ho aconsegueixen a les privades, i els que amb prou feines els han de poden optar a una plaça en una residència pública de caràcter assistencial. Aquesta situació va incrementar-se en els propers anys, per aquest motiu des dels Serveis Socials s’estiguin buscant altres alternatives, com és l’assistència domiciliària i els centres de dia, club de pensionistes, etc. a fi de perllongar el temps possible que les persones soles poden romandre en el seu propi domicili.

PROBLEMES QUE ES PODEN PATIR TANT A NIVELL SOCIAL COM COL·LECTIU

La autèntica soledat és la d’aquells que es troben amb escassos recursos, que no poden satisfer les seves necessitats bàsiques, que estan malalts i als que la mateixa malaltia els impedeix relacionar-se socialment i poder sortir de casa. Persones que en molts moments tenen com a única companya a la televisió. Persones que precisen d’ajuda a la dependència, i que no disposen d’ella.

La soledat és dolenta companya, especialment entre la gent gran per les sensacions i sentiments d’inseguretat que produeix, i por de no poder afrontar el futur de manera autònoma. Aquests temors faciliten el desenvolupament de malalties, especialment de caràcter psicològic i mental, i contribueixen a un deteriorament del benestar i qualitat de vida. Cal tenir en compte que l’edat avançada porta amb si, en la majoria de les ocasions, un deteriorament biològic, i que hi ha persones que no puguin ser autònomes en les seves necessitats bàsiques, i tampoc disposen de recursos propis per poder tenir ajuda.

La sensació de soledat sol ser més freqüent a la gran ciutat, on el ritme de vida i les distàncies fan que es disposi de menys temps per visitar i atendre persones grans. El nivell de relació veïnal sol ser, en moltes ocasions, poc freqüent. Per contra, en el medi rural hi ha més relacions de veïnatge i vida social quotidiana -la gent surt al carrer, parla amb el veí, s’ajunta a la plaça, surt a la porta de la casa, etc. -, i es coneixen, de manera que d’alguna manera uns estan pendent dels altres, i per això, aquesta sensació de soledat o sentiment d’abandonament resulta molt menor.

HI HA UN ABANDONAMENT SOCIAL DE LA GENT GRAN?

D’alguna manera sí. Estem en una societat molt competitiva, on l’econòmic i la capacitat productiva de la persona es valoren d’una manera superdimensionada. Diferenciem entre els que produeixen i els que no ho fan, és a dir, els que treballen i tenen una feina i la resta (jubilats, aturats, demandants de primera ocupació, etc.).

Les persones grans tenen menys capacitat reivindicativa, i l’únic que els interessa a molts partits polítics és el seu vot. I quan s’acosten les eleccions es recorden d’ells, i comencen a prometre una cosa que tots sabem que no van a complir, i ni tan sols tenen la intenció de fer-ho. Un exemple d’això és l’actual política de revaloració de les pensions.

A més, molts d’ells, tenen menys capacitat de resposta per resoldre les situacions de cada dia. De vegades, la mateixa societat i el quefer de cada dia els resulten molt complexos. I qualsevol problema que per a una persona jove no té importància per a ells, si estan sols, se’ls fa una muntanya.

Aquest és un problema social que cada vegada s’està fent més gran i al que se li està donant una resposta tímida des de la política social de l’Estat. Les comunitats autònomes o les administracions locals, dins les seves possibilitats, donen solució als casos més extrems i puntuals. Però l’envelliment de la població espanyola requereix mesures polítiques que han de produir-se a nivell d’Estat, i que contemplin previsions de futur.

La formació al llarg de la vida constitueix una alternativa molt valuosa per a la gent gran, no només perquè es relacionin entre si i augmentin la seva xarxa social, sinó que és un recurs molt vàlid per augmentar els seus coneixements, i aprendre a fer front, als problemes i situacions de cada dia. L’aprenentatge els permet adquirir seguretat en si mateixos i poder afrontar amb més facilitat les dificultats amb les que es poden trobar. No oblidem que el coneixement i el saber proporcionen seguretat personal i col·lectiva.

---

Carlos Gómez Bahillo. Catedràtic de Sociologia. Universitat de Saragossa