A la Seu Universitària Ciutat d’Alacant s’ha organitzat una estranya taula rodona amb el títol “inconscient, psicoanàlisi i ciutat”, en la qual José Ramón Navarro, urbanista i professor universitari jubilat, juntament amb Roque Hernández, psicoanalista i director del “Molinet” , centre d’orientació i salut mental, van construir un diàleg al voltant d’un títol de tan difícil rima. Confesso, siguem honestos, que em movien per assistir com a públic dues preguntes: la primera, òbvia, de què va això?; la segona, igual d’espontània, però menys correcta, ¿ia qui li importa? Confesso també, diguem-ho tot, que em va agradar i m’ha donat per pensar i escriure.

El diàleg va començar plantejant que la interdisciplinarietat no és simplement juxtaposar mirades sobre un objecte, ni aplicar al camp propi eines prestades de terrenys aliens. Interdisciplinarietat, en el seu procés més acabat, és arribar a construir junts un objecte nou que només de forma conjunta pugui ser abordat.

Nota personal: m’agrada el plantejament, ja que és cert, al Centre d’Acollida i Inserció per a Persones Sense Llar d’Alacant, servei gestionat i dirigit per la Fundació Salut i Comunitat (FSC), la interdisciplinarietat és precisament això, deixar de veure pacients , educands, residents o usuaris/es… és aconseguir centrar, gràcies al concurs d’un equip complex, la persona atesa en tota la seva complexitat.

En el diàleg entre urbanisme i psicoanàlisi, aquesta nova estranya criatura comú va ser sorgint (no sense dificultat). Jacques Lacan va esmentar, en una conferència a Estats Units que “l’inconscient és Baltimore a l’alba” (a Internet pot trobar-se el context on aquesta metàfora té sentit), la cita ens va donar una pista.Aquesta ciutat, frenètica, tot just albirada per una finestra, encara incerta i indefinida, encara enfosquida, no permet identificar el subjecte (Lacan ho formula així: “on és el subjecte? Cal plantejar el subjecte com a objecte perdut”)… diria jo que, en aquesta vinyeta concreta, Baltimore no és tampoc, si més no encara una ciutat. Què hi falta? El relat; que aquests significants urbans, oberts, apinyats, en frenètic moviment circulatori es converteixin en significats; que siguin realment un alguna cosa per a un algú; que tinguin un sentit; que siguin ordenats pel llenguatge; que siguin, de fet, un llenguatge.

És la ciutat com a relat i llenguatge la que permet anar més enllà d’aquesta amalgama autònoma entrevista a l’alba. És aquesta significació la que fa possible el recorregut com a acte d’exploració en lloc de la deriva o la servil obediència al camí traçat pel navegador de torn. És la necessitat de relatar la ciutat el que permet l’experiència de perdre per poder trobar alguna cosa perdut en ella, per exemple (i fonamentalment) a un mateix, a una mateixa. És la necessitat de cartografiar la memòria col·lectiva i dibuixar-dins d’ella. És el relat que pot introduir una espurna més d’emoció i sentit que la simple funcionalitat de la ciutat moderna de Le Corbusier amb les seves estrictes funcions de treballar, recrear-se, circular i habitar en llocs diferenciats, en espais assetjats. Relatar la ciutat és, no només amuntegar les paraules d’urbanistes, sinó aportar els necessaris silencis, perquè també la ciutadania pugui habitar el seu propi relat, per poder, d’alguna manera dir-nos.

És la ciutat com a llenguatge, exigència, simultània i ineludible d’un subjecte que el rep i el transforma (precisament en això consisteix ser subjecte-ciutadà). És la possibilitat de buit habitable (com un acte creatiu de desocupació fitada) en lloc del no-res (aquesta experiència agònica i inhòspita sense límits ni coordenades on l’única opció com cal per al subjecte serà perdre el seny). Incorporar-se al relat de la ciutat és, en definitiva, la possibilitat de ser-en-relació amb una ciutat, fantasiada com a mare i amant, que ofereix, com a possibilitat i tasca, l’experiència de seguretat i l’aventura de la llibertat. Relatar la ciutat, és també, que el psicoanalista carrer per evidenciar que, més enllà del seu saber, hi ha un univers sociològic i urbà que li és estrany.

Quin és doncs aquest objecte nou que sorgeix del curiós diàleg entre dos veterans de l’urbanisme i la psicologia? La ciutat relatada, que només pot ser convenientment compresa precisament dins d’un diàleg.Arribar aquí ens va portar una bona estona i quan ho penso i joc mentalment amb aquest objecte m’entren boges ganes de introduir-me en la conversa i, com a director del Centre d’Acollida i Inserció per a Persones Sense Llar d’Alacant, deixar al mig una pregunta, una tema, una qüestió encara no abordada però urgida en aquest enfocament inesperat i que intueixo que és bisturí per seguir indagant: per què no tractar de pensar, també des d’allà, què significa l’exclusió residencial i, en particular l’sensellarisme concurrent amb la problemàtica de salut mental greu? La pregunta és doble: ¿quin significat té aquesta realitat? i ¿a què està donant un significat? Aquest assumpte és precisament la bretxa, la minva, la decisió, l’esquerda que evidencia, brutalment, un doble fracàs: el de la ciutat com a espai d’aixopluc i el de la persona a la inscripció del seu propi relat identitari.

Aquest enfocament, encara nounat, de la ciutat com a llenguatge, podria ser peça clau que ens permeti, per fi, unir en un abordatge únic i coherent, la mirada estructural i estrictament sociològica amb la mirada individualitzada i igualment radical del subjecte en el seu propi desenvolupament . Ja veurem fins a quin punt poden ser, aquest estrany diàleg i aquestes idees, amb prou feines compreses, enriquidores o ermes… de moment crec que val la pena seguir explorant.

No és fàcil baixar d’aquest “hiperuranio” d’abstracció a les seves aplicacions concretes, és a més encara molt aviat per tractar de fer-ho. La quotidianitat, però, segueix el seu curs, en el temps de guaret d’aquest escrit, s’ha fet necessari gestionar en el CAI l’avaria d’un forn en cuina, una substitució intempestiva d’una companya malalta, l’acompanyament a un gran equip de treball, uns cent cinquanta correus, un protocol davant de casos d’escabiosi, compromisos diversos en xarxes de treball, revisar un pressupost, si més no complex, el beneït informe mensual, el nou protocol de derivació de casos d’urgència amb la policia local, alguns problemes de direcció que si entenc i molts altres que tracte de comprendre … Resulta apassionant fer-ho i, alhora, prendre un petit respir per pensar des d’altres llocs i jugar a parafrasejar a Lacan: “És hora aquest matí, quan tanco aquest article, per la finestra del despatx puc veure el centre i és un instant molt interessant, encara no ha despuntat el dia. La pantalla de l’ordinador m’indica a cada minut el canvi d’hora; naturalment se senten i als sorolls del centre en el matí, tot el que puc veure, excepte alguns arbres llunyans, és el resultat de pensaments, de pensaments activament pensants en els quals la funció dels subjectes no és completament clara i molt menys òbvia … el CAI és Baltimore a l’alba “.

Fidel Romaní Salord 
Director del Centre d’Acollida i Inserció per a Persones Sense Llar d’Alacant de la Fundació Salut i Comunitat